I va i un dia et fas adult !!!

Aquests dies que estic de vacances i tinc temps per a fer més cafès i xarrar amb els amics, me n’adone que hi ha molt poques persones que no tinguem preocupacions. Supose que el context de la crisi i veure un futur complicat no hi ajuda gaire.

Ahir, sense anar més lluny, parlant amb un amic comentàvem com l'adultesa ens atrapa. Arriba un punt en què, sense voler, va i ens fem adults i ningú no ens ha donat classes de com ser-ho i aconseguir-ho amb èxit. I no hi ha volta de fulla possible: eres adult i punt. I recordes amb nostàlgia aquells temps d'infantesa, quan no tenies cap obligació ni preocupació i podies córrer lliure pels carrers sense cap més pretensió. No era necessari definir-se ni saber què vols fer a la vida. Ni preocupar-se pel futur, perquè el futur estava molt lluny.

Però com no és pot tornar enrere, intentarem ser adults de la millor manera possible, seguint o trencant el model establert, perquè som lliures. Perquè sí, és cert que tenim obligacions, però també la llibertat de decidir i elegir què fer, on viure, on viatjar, què construir o amb qui estar. I com sols tenim una vida i és la nostra, intentarem gaudir de la independència i llibertat que l'adultesa ens dóna. Tenir poder de decisió i d'elecció pot resultar difícil i complicat, però escriure la teua pròpia historia té molt més valor i et dóna molta més satisfacció que ser una persona més que es deixa portar per la corrent, la immobilitat i desídia d'aquesta societat.

De mites, cavernes i raves

No hauria pensat mai que un dimarts a les cinc de la tarda, divagant sobre la vida amb els amics davant d'un cafè, acabaríem parlant del mite de la caverna de Plató. I sí, reconec que sona bastant pedant i rebuscat, però és el que m'ha vingut a la ment quan parlàvem que  hi ha cert tipus de persones que no veuen més enllà i, com mai no han vist més enllà, creuen que el món que els envolta és l'únic i el millor, i que tu tens una forma molt peculiar (per no dir anòmala) de veure les coses. Aquesta visió és molt respectable i, a més, viure a la cova sembla molt més segur i confortable ja que te'n coneixes cada racó i, si no tens curiositat pel que hi ha a dalt, potser sigues completament feliç.

Però el problema és que si ixes fora de la caverna, encara que siga per un breu instant, i veus la "rave" que hi ha muntada, potser te n'adones que estar a baix, a la cova, amb tot el que tenies, ja no és suficient i necessites anar més enllà, pujar a dalt, superar les pors i gaudir d'allò desconegut.

Sí, ja sé que és una analogia estranya, però és el que té quedar per a prendre un cafè després d'haver fet una bona becaina de vacances. ;-)

Avui serà un gran dia

Vivim temps estranys. Temps de “vull, però no puc” o “puc, però no tant com voldria”. Sembla que la crisi ens haja paralitzat en un punt concret que no esperàvem i del què podem moure'ns poc. Alguns diuen que és el que ara ens toca viure i que no hi ha més, s'ha d'aguantar. D'altres, com els optimistes autèntics i convençuts, opinen que això són sols excuses i que, si vols alguna cosa, has d'anar a per ella i arriscar-te, encara que això no sempre és fàcil. Supose que per aquest motiu, moltes vegades, al final decidim acceptar aquest estat immòbil que no ens resulta òptim, esperant que algun dia canviarà la direcció en què bufa el vent, sabent que això probablement no serà immediat i que potser el que hauríem de fer és tot l'esforç personal possible per a fer que el vent bufe al nostre favor.

Al final, tot es redueix a prendre una decisió personal amb els seus pros i contres, ara o més endavant, sabent que tot té les seues conseqüències. I siga com siga, tant si ens aixequem un dia i ens convertim en un kamikaze d’allò establert i optem per fer un gir inesperat en la nostra vida, com si decidim esperar asseguts que passe la tempesta i ens arribe l'ansiada oportunitat, avui serà un gran dia perquè tenim un pla i sabem segur que en algun moment tot canviarà.

Interseccions socials

Venint amb metro cap a casa i observant la gent m'he vist envoltada de desconeguts. Desconeguts diferents dels d'ahir i diferents dels que em trobaré demà i amb qui simplement compartiré uns instants de la meua existència traduïts en 20 minuts de trajecte i set parades de metro fins a la feina.

I resulta curiós, quan ho penses, el gran nombre de gent que entra i ix de les nostres vides i com ens els trobem. Persones que coneixes casualment en una festa en un pis, per un canvi de ciutat, pel començament d'un treball nou o per no poder obrir una ampolla d'aigua. I sí, són molts els qui entraran subtilment, sense que te n'adones, per a quedar-se com a habituals i imprescindibles; i d'altres, amb qui compartiràs moltes hores i que un dia desapareixen i no sentiràs res. I supose que és per això que existeix la classificació diferenciada d'"amics" i "coneguts".

I passaran els anys i alguns d'aquests coneguts es convertiran en amics i passaran a quedar-se per sempre en la teua motxilla de la vida. D'altres, els amics incondicionals romandran vages on vages i estigues com estigues. Després, també estaran els amics itinerants que es mouran d'aquí cap allà i que sabran que tu ets un dels seus incondicionals que sempre els recolzarà. I per últim, no podem d’oblidar aquells que van formar part d'una etapa important de la teua vida i dels qui ara per certes circumstàncies saps poc, encara que estàs segur que si algun dia te'ls trobes de manera inesperada pel carrer tot serà com si us haguéreu vist ahir.

I així som les persones, ens creuem en una intersecció de la nostra existència i deixem de ser simples desconeguts per a, de vegades, canviar-nos radicalment la vida, la forma d'entendre el món o de gaudir de les coses més simples.

Paradís inventat

Avui eixiria corrent de l'oficina, agafaria el primer taxi que vera i aniria fins a l'aeroport. Allí, sense pensar-m'ho dues vegades, pujaria al primer vol que em portara ben lluny, per anar a parar un lloc de sol i platges verges. I vosaltres, que sempre esteu a prop, no dubtaríeu ni un segon a acompanyar-me. Allí estaria prohibit parlar de treball i queixar-se i la nostra única preocupació permesa seria estar el màxim temps possible en posició horitzontal a la platja; això sí, sempre amb un mojito a la mà.

Passats els dies em convertiria en una persona "morena" (això m'encantaria!), sense complicacions ni mals de cap. Faria un carpe diem en tota regla i llançaria el mòbil a la mar. Alguns dies, després de dinar aniríem als mercadets locals a regatejar i acabaríem amb els braços plens de polseres i un grapat ben gran d'arracades. I ens compraríem roba blanca per anar vestits "d'eivissencs hippies" i no desentonar amb el lloc quan passejàrem vora la mar les tardes de diumenge.

I viuríem en una caseta a la platja, d'eixes que obris la finestra i tens una gran vista a la mar, i faríem la migdiada escoltant trencar les ones de fons. A les nits aniríem a alguna festa a la platja amb fogueres, guitarres i barra lliure, i ballaríem fins que es fera de dia i els nostres peus no pogueren més. I ja ben entrada la matinada, asseguts a la sorra esperant que sortira el sol, riuríem explicant les anècdotes de la nit anterior sense pensar en què hauríem de fer el dia següent, la setmana següent o la vida següent.

Adaptar-se o adaptar-se, no hi ha més

Diuen que la vida és cíclica, que després d'una fase bona en ve una de dolenta i després d'una de dolenta, una de millor. El que passa és que quan estàs en una època bona interiorment demanes que mai no acabe i et planteges que potser la teoria que la vida és cíclica no és certa, que és una simple llegenda, o que potser tu eres l'excepció que confirma la regla.

Siga com siga, potser aquesta teoria sols és aplicable quan treballes en publicitat, on la inestabilitat és una constant: un dia guanyes un client nou i tot és meravellós, i una setmana després en perds dos i hi ha crisi. Un dia estàs en un equip il·lusionada i contenta amb les teues campanyes i al dia següent es reestructura tot el departament i és igual que siga per una raó justificada o no, has d'adaptar-t’hi i tirar endavant.

I així va passant el temps, l'adaptació es converteix en un estil de vida i al final ja no et sorprèn res. I acabes mirant-ho tot a través d'un filtre d'escepticisme que impregna el teu dia a dia per a implicar-t’hi poc i somriure més.

De la simplicitat i el temps

Hi ha èpoques en què tot es complica i que per més que faces no hi ha manera d'endreçar res. Sempre he pensat que les coses haurien de ser més fàcils i, si no, més simples. Reduir-ho tot a la mínima expressió perquè ens despiste poc i així encertar més.

També he pensat que el temps s'hauria de poder guardar i, eixes hores mortes o d'avorriment, les hauríem de poder dipositar en un saquet i treure-les quan necessitem desesperadament més temps! Una l'altra opció seria que hi haguera tendes que vengueren hores a "un módico precio". O si no, alguna cosa molt més revolucionària: que nosaltres decidírem els minuts que tenen les nostres hores!

Finalment, vulguem o no, el temps passa de manera més ràpida o més lenta, sense que tinguem cap control sobre ell, i les coses de la vida s'endrecen o es desendrecen més. Així que sembla que l'únic que ens queda és o inventar una màquina del temps per a manipular-lo o deixar que l'atzar o el destí ens porten. Bon cap de setmana!