Simplement, són coses que passen

Il·lustració de Laulau Enlaseuatinta

Assegut, l'esperava al bar de la cantonada de la plaça de sempre, aquella on abans s'havien trobat tantes vegades. A la terrassa, fent-se una cigarreta, observava la gent voltar mentre veia com corrien les agulles del rellotge. Potser ella no acudiria.

De sobte, des de l'altra punta de la plaça, va sortir una noia que caminava enèrgicament cap a ell. Vestit verd, sabates altes, aquell cabell negre intens –que no havia canviat amb el temps– recollit… estava igual, però diferent. Un minut i ja la tenia al davant dient-li:

—Disculpa el retard, he tingut una reunió a última hora que s'ha allargat.

Dos petons a la galta per compromís i van seure a la taula. En aquell moment, ella va haver de fer un gran esforç per no fer-li una forta abraçada i escridassar-lo: «On t'havies clavat els últims set anys?».

Parlaren de tot i de res. Cap tema destacable, tot els anava bé. Alguna anècdota del passat, algun mig somriure... Es va fer hora de sopar i ella li va dir que se n’havia d’anar ja; l'esperaven.

Alhora que ella s'aixecava de la cadira, ell la mirava fixament als ulls. Finalment, no es va poder resistir i li va llençar la pregunta:

—Clara, ara digue’m  la veritat . Com estàs?

Aquella pregunta la va paralitzar durant uns instants, però de seguida va contestar:

—Perfectament, Pau. No ho veus? Tinc una vida bastant bona, mitjanament normal, i en els temps que corren això ja és molt! Creus que es pot demanar més?

Sense dubtar, ell li va respondre:

—No ho sé, digue-m’ho tu.

Clara va sentir que la ràbia l’envaïa per dins i va maleir que ell la coneguera tan bé. Finalment, va explicar-li la veritat:

—Ja saps que, encara que tot em vaja bé, em costa acceptar que tot ha de continuar així durant anys. Sento que m'estic perdent alguna cosa, que potser aquest no és el meu lloc. D’aquí a dues setmanes marxaré per no tornar-hi. Encara no l’hi he dit a ningú.

Ell s'acostà a ella, que ja estava dreta a punt de marxar, i li va preguntar:

—Clara, podria anar amb tu?

Ella no podia creure el que estava escoltant. Després de tant de temps, com era capaç d’atrevir-se a plantejar-li aquella proposició? De manera contundent i sense vacil·lar li va dir:

—Pau, el dia que em vas canviar per la resta vas deixar clar que ja no volies formar part de la meua vida. Ara ja és massa tard. Creus que és fàcil deixar d'estimar algú d'un dia a l’altre? A una persona que desapareix sense més ni més i que fins al dia anterior formava part de la teua vida?

Ell amb tota la franquesa del món, sols va poder dir-li:

—Mira, Clara, simplement, són coses que passen.

Ella, gairebé enfurismada, va respondre:

—Doncs, a mi encara no m'ha passat!

Ràpidament, va pagar el compte i sense mirar-lo se'n va anar creuant en perpendicular la plaça. Ell únicament es quedà observant-la, veient com s’allunyava cada cop més. Sabia que seria l'última vegada que la veuria. 

Avui no crec que puga anar a dinar. A sopar, tampoc.

Dijous. 7:54 h.

—Adéu mare. Me'n vaig corrent que arribaré tard al treball.

—Molt bé, fill. Ens veiem a l'hora de dinar.

Vas tancar la porta de casa, vas agafar el cotxe i vas conduir cinc minuts fins arribar a casa l'Albert. Allí t'esperava el teu amic recolzat sobre el seu cotxe, fumant el primer cigarret del dia. Vas aparcar i vas traure la maleta que havies posat al maleter la nit anterior quan tothom dormia. No pesava gaire, perquè havies decidit no portar lligams i deixar-ho gairebé tot.

Abans de pujar al cotxe de l'Albert vas revisar nerviós que portares el més important: passaport, bitllet d'avió d'anada i uns quants dòlars per a l'arribada. Ja dalt del cotxe, vas posar la ràdio, aquella emissora de música estranya que t'agradava tant, i mentre travessàveu els carrers del poble anaves observant-ho tot amb la mirada d'aquell que s'acomiada per un llarg temps incert. Et vas adonar en aquell mateix instant que ja començaves a trobar-ho tot a faltar, però ja era massa tard. Havies decidit no mirar enrere mai més i no repensar tant les coses.

Durant el trajecte per l’autopista anàveu parlant de tot. De quan éreu xiquets, del futur, de la incertesa dels somnis… Quan vau arribar a l'aeroport l'Albert et va donar una forta abraçada i et va dir: "El món és dels valents, així que no dubtes i endavant!". I allí et va deixar. Sol davant la porta de l'aeroport enfrontat al destí que havies decidit marcar.

Entrares, buscares la porta d'embarcament i, mentre feies un cafè esperant l'eixida del vol, vas fer una trucada: “Mare, ho sent, avui no crec que puga anar a dinar. A sopar, tampoc”.

Ho deixaria per a demà

Es va despertar a poc a poc, amb una sensació estranya d'alliberament i lleugeresa. Es va quedar immòbil, llarga estesa al llit. No sabia ben bé on es trobava, li va costar reconèixer que estava a la caseta de la platja. Quantes hores o dies havien passat? No sabia situar-se ni recordar com havia arribat fins allí. Semblava estiu i notava la brisa i el soroll de les ones a tan sols uns metres. Es va girar i va sentir el buit que hi havia al seu costat. "Un llit massa gran per a una sola persona", va pensar.

Es va aixecar lentament i va aguaitar per la finestra. La platja romania deserta. Per la llum, no devien ser més de les vuit del matí. Va voltar per dins d'aquella caseta on havia passat tants estius de menuda, però cap record li venia a la ment. El més sorprenent és que aquella atemporalitat sense sentit no l'espantava gaire.

A la cuina va veure escrita una nota amb la seua lletra que deia "Truca a aquest número, és el del Pau". Va marcar per inèrcia, pausadament, aquells nou números que li resultaven tan desconeguts com el nom d'aquell noi.

—Hola? Pau? Sóc la Júlia, crec que he de parlar amb tu —va dir amb veu neutra.

—Sí , Júlia, sóc jo. Em reconeixes? Sé que no entens res, però tinc la resposta.

—Per què estic aquí? Qui ets? Què m'ha passat? —va dir ella una mica atabalada.

—Tu i jo som amics de tota la vida, ens coneixem des de l'escola. Recordes que sempre em deies Pauet? Bé, potser ara no saps ni qui sóc —va dir ell amb resignació.

—Si fóssim amics et recordaria! —va cridar alarmada.

—Acabes de despertar després de tres mesos d'estat latent. En contra del que t'aconsellàvem, vas decidir prendre aquelles píndoles experimentals que prometien eliminar tots els mals records i algun dels bons, com a efecte secundari. Al calaix de la tauleta de nit tens una llibreta on et vas deixar explicat el perquè de tot plegat. Sols esperem que la Júlia que coneixíem no s'haurà esborrat per complet.

Va obrir el calaix i va treure aquella llibreta de tapes negres i fulls groguencs, que no recordava que li encantava, i va començar a llegir la primera pàgina:

"Si estàs llegint aquest escrit és perquè finalment vas decidir arriscar-te per avançar. Arriscar-te, potser fins a l'extrem, a canvi d'eliminar tot allò que t'angoixava i no t'havia deixat gaudir dels últims anys. Mai sabràs si tornaràs a ser la mateixa, perquè, ho acceptem o no, els mals records formen part de l'existència humana i tant els bons com els dolents ens fan ser el que som. Ara ja no ets la Júlia que havies estat abans. Així que aprofita-ho i viu!”

Va deixar la llibreta sobre la tauleta de nit, i es va tornar a posar al llit en diagonal, ocupant-lo tot. Va tancar els ulls i va es va dir interiorment: massa responsabilitat, això de convertir-se una altra persona, massa en què pensar.

Ho deixaria per a demà.