dijous, 29 de desembre de 2011

El ritual sempre era el mateix

Pau va deixar ràpidament la maleta sobre el llit i, sense mirar gaire les condicions de l'habitació, va obrir les cortines i les persianes de totes les finestres. En uns segons, ja notava com una llum encegadora s'obria pas i li deixava veure amb un poc de dificultat, des d'aquell desè pis de l'hotel, una platja immensa de sorra blanca i d'aigües transparents que definien l'horitzó. Mentre buscava el banyador i la crema solar del cinquanta, li anaven venint pensaments solts al cap: aquesta vegada ho he allargat més, potser massa... Sabré fer surf... M'entendran quan parle...

Feia més de cinc anys que Pau viatjava a l'estranger cada Nadal. El ritual sempre era el mateix: cap a principis de setembre escrivia en paperets separats deu ciutats europees en les que no havia estat i que li agradaria visitar. Després, doblegava aquells papers acuradament en quatre, els posava en una bossa i els barrejava. A l'atzar en triava un i la ciutat que hi apareixia escrita es convertia en el seu destí. Comprava un vol d'anada que eixira el 24 de desembre a la tarda-nit i un de tornada el 26 al migdia. Aquesta tàctica d'esquivar els dies de Nadal li semblava magnífica! Passava la nit de Nadal arribant a un lloc nou que li feia il·lusió, el dia de Nadal descobrint una ciutat que sempre havia volgut conèixer i el 26 descansava una miqueta fins agafar l'avió a hora de dinar.
Aquest any va decidir apostar més fort, en el seu joc particular, i en comptes de ciutats europees, va decidir escriure en cada paperet un país no europeu on fora estiu. D'aquesta manera, no sols evitava el Nadal, sinó també el terrible hivern per uns dies. Finalment, la sort el va portar fins a aquell país paradisíac. Allí passaria aquella setmana de desconnexió, entre les ones, el sol i la calidesa, mentre la resta vivia el Nadal estàndard, el que s'havia de celebrar.
Pau se sentia realment orgullós cada any per la seua gesta, que considerava èpica! No consentia que les tradicions o el sistema li digueren quan havia d'estar en família o sentir-se immensament feliç i agraït a Déu o a l'univers. Pau volia fer aquest tipus de coses quan li vingueren de gust o com ell deia "quan sentira que era el moment adequat i no quan ho marcava el calendari comercial i uns costums que no reconeixia com a propis".

dimarts, 8 de novembre de 2011

Aquesta no era l'actitud

Cansada de reinventar-se, va decidir que ja no ho faria més. Deixaria el ritual de posar-se objectius cada setembre i crear-se expectatives de tot el que vindria. Ja s'havia cansat. A partir d'ara treballaria l'expectativa zero. Estava segura que al seu "coacher" personal això no li semblaria gens correcte i la renyaria, com cada vegada que s'expressava a través de pensaments negatius, repetint-li que aquesta no era l'actitud.
Feia temps que ja havia aprés gairebé tota la teoria de l'optimisme: mirar la part bona de les coses, esperar sempre el millor, buscar el canvi per un mateix... No parava d'esforçar-se i quasi sempre acabava amb decepcions. Hauria d'assumir que a ella no li funcionava, que no havia nascut per veure la vida de manera positiva, encara que se suposara que era la millor manera. Hauria de deixar la teràpia que tant la reconfortava i empendre el camí en solitari. Era el moment d'iniciar un període d'amnistia en què seria negativa quan li donara la gana. Podria maleir el transport públic, frustrar-se si s'aixecava amb el peu esquerre o menjar-se un quilo de xocolata si li venia de gust. Després d'aquest període d'«antipotimisme» ja decidiria si plantejar-se alguna mesura més radical per aconseguir saltar-se el pas de la decepció que tant li desagradava.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Després ja seria massa tard

Per unes hores coincidirien en el quasi mateix espai-temps, però un punt de trobada no era possible. El seu avió aterraria en uns minuts. Nerviosa, ja començava a notar que el rellotge se li avançava una hora sense poder evitar-ho. 

Ell acabava de pujar al tren, que vorejant la costa mediterrània, el portaria cap al sud on les coses sempre li resultaven més fàcils i agradables. Ja ho havia planificat, així que no esperaria.

Durant uns instants estarien a pocs minuts de distància. Després ja seria massa tard.

Ella faria com si res, carregada de noves experiències que contar, de sentiments contrariats, d'abraçades que donar i de buits que gestionar. Ràpidament oblidaria aquella quasi coincidència estranya. 

Ell es posaria els auriculars per quedar absort per aquella pel·lícula tan dolenta i tot aniria quedant lluny com si mai haguera pogut ser. Mentalment es repetiria "si no pot ser, no pot ser". Encara tenia massa propostes que preparar, feina que acabar, llistats que tornar a començar....

Potser, a la pròxima, l'espai-temps estaria del seu costat.

dilluns, 26 de setembre de 2011

No haver errat avui

La vas perdre abans de tenir-la. I pressenties que mai seria teua.
Només arribar una veu freda i directa es va dirigir a tu i et va dir:
–Escolta, estàs tenint molta cara. Has arribat l'últim i ens has passat a tots. La cua és la cua, haver arribat abans.
Tu amb ràbia als ulls et vas girar amb brusquedat i vas respondre secament:
–Fa massa que espere. Vinc cada dia a primera hora del matí, i res. I un dia que arribe tard resulta que decideixen repartir les poques píndoles de la felicitat que queden al món! Així que ho sent, però els meus dies de llarga espera valen molt més que el fet que tu avui estigues davant a la cua.
Ella, sense deixar ni dos minuts per a la reflexió, va respondre enèrgicament:
–Maco, jo no sé per què hi ha cues, però n’hi ha. El joc funciona així, les regles fa molt que estan escrites. Ja hauries de saber que la vida és dura i si volies assegurar-te una píndola, no haver errat avui.
Tu replicares, gairebé cridant:
Doncs resulta que les cues em semblen absurdes. Necessite desesperadament ser feliç. Necessite que desaparega el buit que sent cada dia i pensar que puc aconseguir aquest medicament miraculós és el que li dóna sentit a la meua vida.
En aquell moment, just un minut després d'haver increpat aquella desconeguda, et vas adonar que la cua s'havia dissipat. La gent que la formava corria cap a la porta i sols quedàveu tu i ella enmig de la sala. La infermera us va cridar des del taulell i us va dir:
–Les píndoles s'han acabat, potser d'aquí a algunes setmanes en tindrem o potser no ens arribaran mai més.
Et vas sentir desolat en aquell instant per haver perdut el temps amb aquella interacció social inútil. Com s'havien pogut exhaurir tant ràpidament? Si no hagueres treballat fins a tant tard cada dia, potser t'hauries assabentat abans de la notícia que un grup de científics havien descobert l'essència de la felicitat i l'havien encapsulada perquè la gent la poguera prendre i solucionar d’aquesta manera gran part dels problemes de la humanitat.
Ara, potser mai n'aconseguiries una.

dimecres, 31 d’agost de 2011

El final és el final


Aquesta vegada portaves la maleta gran. Massa temps fora de casa. Arribares a l'estació molt carregada: la maleta enorme, la motxilla amb el portàtil, llibres, la bossa amb els "tuppers" de la mare... Dins teu senties que allò no només era un pes físic, era també el pes de l'existència, de tot l'univers damunt teu. 

Vestida encara com si marxares a la platja, vas seure en un d'aquells incòmodes seients de l'estació de la Renfe, perquè una vegada més, com ja era usual, el tren arribava amb retard. I allí asseguda, deixant passar el temps i envoltada de totes aquelles pertinences que et semblaven un llast, vas començar a pensar en tot el que havien sigut aquelles setmanes: els passejos per les platges de La Plana, les cervesetes de la vesprada amb la colla d'amics, la inesperada gran experiència de Chicago, els gratacels, aquelles classes de processos que et semblaven tan estranyes, l'anglès parlat amb múltiples accents, el teu amic sicilià cantant "danza kuduro", les nits al Cadillac Ranch i la tornada a casa per marxar a visitar Holanda, aquell país de verd inacabable, de fotografia de postal, d'idioma inintel·ligible, de casetes encantadores i cel ennuvolat.

El tren va arribar i amb dificultat vas pujar i vas buscar el teu lloc. Un altruista desconegut molt amablement et va ajudar a posar tots els teus pesos, perquè tu no estaves preparada per a allò. Per l'altaveu vas escoltar l'avís que el tren amb destinació Barcelona eixia ja. Vas mirar al teu voltant i vas clafir a plorar. Ploraves desconsoladament, com si no hagueres de poder parar mai. Vas espantar la persona que tenies al costat i que no coneixies de res, la qual sense saber què fer sols va poder dir-te:
«Et trobes bé?». I tu amb la veu trencada i profundament trista vas respondre: «No, perquè les vacances ja han acabat».

dijous, 21 de juliol de 2011

A un dia del gran esdeveniment



A un dia del gran esdeveniment i fent la maleta amb tot el que m’he comprat per a l’esperat moment, em pregunte si ens estem fent grans, si hem canviat molt i com evolucionaran les coses a partir d’ara. Ens sentim com quan en teníem vint-i-pocs i ara resulta que estem més a prop dels quasi trenta. I sense voler i de manera inconscient somric, perquè estic convençuda que continuarem  afrontant les coses junts i amb la mateixa il·lusió visceral de sempre, passe el temps que passe. 


I la veritat és que no sé com viurem el moment de la cerimònia, perquè almenys en el meu cas ja fa uns anys vaig descobrir que hi ha moments que de sobte t’emocionen per la màgia i la sinceritat que els envolta per més en contra de l’Església que estigues. 


I de preparats i preparades n’estem: amb les nostres millors gales, disposats a viure un gran dia i una gran nit, perquè el que passarà d’ací un dia cal celebrar-ho com mai s’ha vist! ;-)


dimecres, 29 de juny de 2011

El Juny que no acaba mai


Resumiré aquest juny interminable en dues paraules: "El Plata" i "limusina".


El Plata ens va canviar la manera de veure el sexe masculí i d'entendre el concepte de sala de "varietés". Innocents, entràrem en aquella sala de llums i ombres, d'entrada gratuïta i cubates a nou euros i descobrírem que les grandàries no importen, que els cacauets no entenen d‘aparences i que una Rocio Jurado trans i un aspirant a David de Michelangelo poden viure una passió prohibida. 

Estiguérem impactades mentalment i visualment pels helicòpters d’El Plata durant setmanes fins a rebre la següent sorpresa: ser recollides per una limusina taronja sense esperar-ho un dissabte de juny. Vam descobrir com de fàcil és acostumar-se a la vida en aquell cotxe de luxe i glamur! Dos minuts en l’interior i apujar al màxim el volum de la música van ser suficients per a fer-nos somiar i actuar com a "rock-stars". Va ser sols una nit, però quina nit! 

I ara ací em teniu: esperant que acabe un juny que no acaba i molt impacient per començar un juliol que de segur ens agradarà! ;-)