dilluns, 3 de desembre de 2012

Idealisme alienat



Il·lustració de Laulau Enlaseuatinta
Il·lustració de Laulau Enlaseuatinta



Estava clar. Tenia dos opcions: salvar el món, i potser amb això salvar-se ella, o deixar-se portar pel caos, unir-se al suposat enemic i no lluitar, ja que realment no hi havia cap cosa que valguera la pena preservar.

De menuda, sempre havia sigut una gran seguidora de sèries de ciència-ficció i de pel·lícules sobre fenòmens paranormals i éssers vinguts d'altres planetes. Se les mirava amb expectant fascinació i molta por, alhora. Un cop dins del llit, disposada a dormir, demanava en silenci a Déu que si us plau no baixara cap extraterrestre a abduir-la, perquè no se sentia preparada per marxar a un altre planeta.

Amb els anys tot allò havia quedat en l'oblit, reduït a una còmica anècdota d'infantesa, a aquelles nits sense poder agafar la son per haver vist algun capítol d'aquella sèrie americana d'expedients inclassificables.


Com li hauria agradat que alguna persona li haguera advertit que allò no quedava tan lluny de la realitat. Ara, trenta anys després, es trobava amb el paper assignat de salvadora del món davant les forces invasores d'éssers d'origen desconegut. Ella sols havia evitat que un iaio fóra aixafat per una nau alienígena, res més; no pretenia ser el símbol de la resistència nativa ni formar part de l'aparell coercitiu de l'estat. Però, tot i això, l'havien escollida com a líder, les circumstàncies ho havien fet, i estranyament no sentia el pes de la responsabilitat a sobre seu, sinó una profunda indiferència envers tot allò que l’envoltava que la impulsava a pensar si, veritablement, no seria millor per a tots deixar-se abduir sense mostrar oposició, ser més agosarats, i provar un món nou on potser les crisis econòmiques globals no existirien i es podria viure una mica millor. 
I allí es trobava, dubitativa, davant la multitud que esperava amb ulls impacients que ella prenguera una decisió transcendent que ho canviara tot. Finalment, després d'uns minuts, va dir:
—Fa temps que les individualitats predominen sobre la importància del col·lectiu. Fa massa que les coses no funcionen. No tinc poder, sols sóc una veu més entre moltes. Adéu, amics. Jo marxe perquè aquí no em queda res: ni l'esperança que el canvi siga possible ni que valga la pena lluitar per ell. Sé que busqueu desesperadament algú que us guie, que us assegure quin és el camí correcte, però jo no el sé i possiblement mai el sabré, ni jo ni ningú. Així que cadascú hauria d’elegir, assumir la responsabilitat de la seua elecció i actuar en conseqüència.

D'entre aquella audiència atemorida, callada i sobrepassada pels esdeveniments imprevistos dels últims dies, va sorgir la veu d'un jove que la va increpar, cridant-li:
—I tu, ara, no estàs sent totalment individualista? Com pots parlar de la importància del col·lectiu i suggerir que cadascú mire únicament per ell? Com pots fer aquest discurs contradictori i marxar?!
La Clara el va mirar fixament i amb tristesa durant uns instants, sabia que ell tenia raó, però ella ja no tenia esperança, ja no creia en ideals. Així que davant d'aquella gentada va començar a pujar a la nau, sense mirar enrere, amb la pena al cor de qui sap que tot ja estava perdut molt abans de començar.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

No va trobar cap raó per a romandre


Il·lustració: laulauenlaseuatinta

—Gràcies per la franquesa. Ens veiem en un futur proper. 

Sols van coincidir cinc minuts: les entrades al teatre s'havien exhaurit i ja no hi havia excusa per a quedar-se i compatir una estona més amb ell. Començava a fosquejar, el dia cada vegada s'escurçava més, i ell no va trobar cap raó per a romandre, de manera que va marxar amb aquella frase plena de solemnitat que recordava a una època passada. Ella es va quedar plantada en aquell carrer de vianants i buit, davant d'aquell teatre de sessió iniciada, i va pensar amb certa nostàlgia en totes les coses bones que ell es perdria per no ser al seu costat.

Va començar a caminar per la vorera en direcció a casa, amb la mirada perduda, fins que una gran xerinola que arribava des de la llunyania, de l'encreuament de Rosselló amb Villarroel, li va cridar l’atenció. Podia escoltar música, bullícia de gent, cotxes que tocaven la botzina esperant per poder passar... Un ambient caòtic i festiu que no encaixava amb aquella nit de dimecres de tardor, ni amb aquella ciutat que sempre era d'allò més cívica.

El plugim de feia uns segons començava a convertir-se en pluja intensa i la Clara es va veure obligada a buscar aixopluc fins que l'aigua amainara. Refugiada en uns porxos de l'antic eixample, observa aquells desconeguts ballar, cantar, cridar, saltar... Aquell grup improvisat de músics tocava sense que res importara, com si el demà ple d'obligacions no existira, i allò la va impulsar a córrer per unir-se a aquell ambient de llibertat il·limitada.

Sense gairebé adonar-se es va trobar al bell mig d'aquell enrenou desconcertant i melòdic. El swing marcava el ritme i el cos de la Clara va començar a moure's sense resistència mentre la pluja anava mullant-la. Va girar una vegada i una altra i una altra! La seua bossa no va resistir aquella força centrifuga que havia creat i tots els objectes acumulats durant el dia van sortir disparats cap a fora per caure seguidament al terra. Cap dels presents es va immutar, ningú, ni tan sols la Clara, va deixar de gaudir per recollir quatre objectes quotidians i inanimats totalment prescindibles. S'havia de viure l'encís del moment i no preocupar-se per allò material.

D’entre tot aquell desori va sorgir un noi que va parar de ballar per aproximar-se a la Clara i dir-li amb tota la naturalitat del món:
-Pren, Clara, crec que aquesta carmanyola és teua. He vist com et queia al terra.
- Gràcies, però no calia. Ja ho donava tot per perdut.
- Per cert, no sabia que hi venies.
- Jo tampoc. Ni que un futur proper seria avui mateix.

dilluns, 16 de juliol de 2012

Quatre columnes


Quatre Columnes
Va baixar del cotxe vestida de negre, impecable com sempre, amb aquella aparença de naturalitat forçada que l'acompanyava anara on anara. Era un d'aquells trets de classe amb què es naix i que amb dificultat es pot evitar. En el cas de la Sofia, no era una característica que la molestara en excés.
Feia tant que no rondava per aquella part de la ciutat que la tenia desdibuixada; durant els últims anys la seua vida havia transcorregut a la zona alta, allunyada de tot allò més banal. Però el cas és que ara es trobava allí i havia d'arribar fins a dalt, així que va començar a pujar les escales lentament, amb els seus tacons de set centímetres, que no semblaven ser l'ajut més adient.
No recordava que l'escalinata fóra tan llarga ni que hi haguera aquelles columnes de pedra altes i blanques plantades enmig, precedint la font. Mai havia entès a qui se li va ocórrer posar-les allí, clarament fora de context, quatre columnes estil jònic que res tenien a veure amb la ciutat, però que creaven una composició estranya i, de vegades, preciosa quan el cel estava ras.
Quan per fi va arribar al capdamunt, va contemplar la vista de la ciutat amb un cert escepticisme: aquells edificis de gran alçada, irregulars, inconnexos... Es va preguntar com aquella imatge podia captivar tants turistes i autòctons, perquè sí que era una vista de la ciutat de Barcelona, però per al seu gust no la millor ni la més bonica.
Mentres observava aquell indret va escoltar com la cridaven des de la llunyania. Devia ser el seu promès, que ja havia arribat. En acostar-s’hi, va veure que una noia l'acompanyava. Parlaven animadament, semblaven estar encantats. La Sofia immediatament va saber qui era ella; ho intuïa, i allò la va trasbalsar completament. Ningú les havia presentat abans, formalment ni informalment, però ambdues sabien de l'existència de l'altra. Però, com és que aquell dia tan especial ella es trobava allí? Els temors reprimits durant anys van aparèixer tots de cop. Molt en el fons la Sofia sempre havia sospitat que potser la noia especial no era ella sinó l'altra. I si al final resultava que era cert?

divendres, 22 de juny de 2012

Deadline inamovible

Aquell dimecres es va despertar de matinada, nerviosa, pensant en tot el que havia de fer aquell dia que ni tant sols havia començat. Sabia que no podria tornar a adormir-se, així que tractant de guanyar-li temps al temps va eixir de casa vora les sis i mitja del matí, quan els fanals encara il·luminaven els carrers i, com es podia suposar, va ser la primera a obrir l’oficina i anar per feina.
Mitja hora abans, just quan anava a agafar les claus per tancar la porta del pis i marxar, es va fixar durant una mil·lèsima de segon en aquell gran calendari que tenien penjat a l’entrada.
-    Dimecres 20 de juny. Ja no tinc temps. El deadline és en 3 dies i no arribe! Va dir en veu alta.
La Júlia sabia que viva en un món molt particular, on les dates d’entrega acostumaven a ser poc realistes i inamovibles. No podia canviar el seu deadline d’aniversari perquè com havia de dir al seu entorn: “Disculpeu, però faré els 29 no d’ací a tres dies, com és habitual cada any, sinó d’ací a unes setmanes, quan senta que les circumstàncies em són més favorables. Així que fins que arribe el dia adequat, feu com si res”.
I amb aquesta reflexió matinera i un mica ingènua va sortir de casa disparada cap als ferrocarrils catalans, amb l’esperança d’arribar a temps per agafar el 55,  trobar lloc per seure i poder resumir en quatre lletres, durant el trajecte, el que havien sigut aquells 28 que ja acabaven.

dimecres, 30 de maig de 2012

Simplement, són coses que passen

Il·lustració de Laulau Enlaseuatinta

Assegut, l'esperava al bar de la cantonada de la plaça de sempre, aquella on abans s'havien trobat tantes vegades. A la terrassa, fent-se una cigarreta, observava la gent voltar mentre veia com corrien les agulles del rellotge. Potser ella no acudiria.

De sobte, des de l'altra punta de la plaça, va sortir una noia que caminava enèrgicament cap a ell. Vestit verd, sabates altes, aquell cabell negre intens –que no havia canviat amb el temps– recollit estava igual, però diferent. Un minut i ja la tenia al davant dient-li:

—Disculpa el retard, he tingut una reunió a última hora que s'ha allargat.

Dos petons a la galta per compromís i van seure a la taula. En aquell moment, ella va haver de fer un gran esforç per no fer-li una forta abraçada i escridassar-lo: «On t'havies clavat els últims set anys?».

Parlaren de tot i de res. Cap tema destacable, tot els anava bé. Alguna anècdota del passat, algun mig somriure... Es va fer hora de sopar i ella li va dir que se n’havia d’anar ja; l'esperaven.

Alhora que ella s'aixecava de la cadira, ell la mirava fixament als ulls. Finalment, no es va poder resistir i li va llençar la pregunta:

—Clara, ara digue’m  la veritat . Com estàs?

Aquella pregunta la va paralitzar durant uns instants, però de seguida va contestar:

—Perfectament, Pau. No ho veus? Tinc una vida bastant bona, mitjanament normal, i en els temps que corren això ja és molt! Creus que es pot demanar més?

Sense dubtar, ell li va respondre:

—No ho sé, digue-m’ho tu.

Clara va sentir que la ràbia l’envaïa per dins i va maleir que ell la coneguera tan bé. Finalment, va explicar-li la veritat:

—Ja saps que, encara que tot em vaja bé, em costa acceptar que tot ha de continuar així durant anys. Sento que m'estic perdent alguna cosa, que potser aquest no és el meu lloc. D’aquí a dues setmanes marxaré per no tornar-hi. Encara no l’hi he dit a ningú.

Ell s'acostà a ella, que ja estava dreta a punt de marxar, i li va preguntar:

—Clara, podria anar amb tu?

Ella no podia creure el que estava escoltant. Després de tant de temps, com era capaç d’atrevir-se a plantejar-li aquella proposició? De manera contundent i sense vacil·lar li va dir:

—Pau, el dia que em vas canviar per la resta vas deixar clar que ja no volies formar part de la meua vida. Ara ja és massa tard. Creus que és fàcil deixar d'estimar algú d'un dia a l’altre? A una persona que desapareix sense més ni més i que fins al dia anterior formava part de la teua vida?

Ell amb tota la franquesa del món, sols va poder dir-li:

—Mira, Clara, simplement, són coses que passen.

Ella, gairebé enfurismada, va respondre:

—Doncs, a mi encara no m'ha passat!

Ràpidament, va pagar el compte i sense mirar-lo se'n va anar creuant en perpendicular la plaça. Ell únicament es quedà observant-la, veient com s’allunyava cada cop més. Sabia que seria l'última vegada que la veuria. 

divendres, 11 de maig de 2012

Avui no crec que puga anar a dinar. A sopar, tampoc.

Dijous. 7:54 h.
—Adéu mare. Me'n vaig corrent que arribaré tard al treball.
—Molt bé, fill. Ens veiem a l'hora de dinar.

Vas tancar la porta de casa, vas agafar el cotxe i vas conduir cinc minuts fins arribar a casa l'Albert. Allí t'esperava el teu amic recolzat sobre el seu cotxe, fumant el primer cigarret del dia. Vas aparcar i vas traure la maleta que havies posat al maleter la nit anterior quan tothom dormia. No pesava gaire, perquè havies decidit no portar lligams i deixar-ho gairebé tot.

Abans de pujar al cotxe de l'Albert vas revisar nerviós que portares el més important: passaport, bitllet d'avió d'anada i uns quants dòlars per a l'arribada. Ja dalt del cotxe, vas posar la ràdio, aquella emissora de música estranya que t'agradava tant, i mentre travessàveu els carrers del poble anaves observant-ho tot amb la mirada d'aquell que s'acomiada per un llarg temps incert. Et vas adonar en aquell mateix instant que ja començaves a trobar-ho tot a faltar, però ja era massa tard. Havies decidit no mirar enrere mai més i no repensar tant les coses.

Durant el trajecte per l’autopista anàveu parlant de tot. De quan éreu xiquets, del futur, de la incertesa dels somnis… Quan vau arribar a l'aeroport l'Albert et va donar una forta abraçada i et va dir: "El món és dels valents, així que no dubtes i endavant!". I allí et va deixar. Sol davant la porta de l'aeroport enfrontat al destí que havies decidit marcar.

Entrares, buscares la porta d'embarcament i, mentre feies un cafè esperant l'eixida del vol, vas fer una trucada: “Mare, ho sent, avui no crec que puga anar a dinar. A sopar, tampoc”.

divendres, 4 de maig de 2012

Ho deixaria per a demà

Es va despertar a poc a poc, amb una sensació estranya d'alliberament i lleugeresa. Es va quedar immòbil, llarga estesa al llit. No sabia ben bé on es trobava, li va costar reconèixer que estava a la caseta de la platja. Quantes hores o dies havien passat? No sabia situar-se ni recordar com havia arribat fins allí. Semblava estiu i notava la brisa i el soroll de les ones a tan sols uns metres. Es va girar i va sentir el buit que hi havia al seu costat. "Un llit massa gran per a una sola persona", va pensar.
Es va aixecar lentament i va aguaitar per la finestra. La platja romania deserta. Per la llum, no devien ser més de les vuit del matí. Va voltar per dins d'aquella caseta on havia passat tants estius de menuda, però cap record li venia a la ment. El més sorprenent és que aquella atemporalitat sense sentit no l'espantava gaire.
A la cuina va veure escrita una nota amb la seua lletra que deia "Truca a aquest número, és el del Pau". Va marcar per inèrcia, pausadament, aquells nou números que li resultaven tan desconeguts com el nom d'aquell noi.
—Hola? Pau? Sóc la Júlia, crec que he de parlar amb tu —va dir amb veu neutra.
—Sí , Júlia, sóc jo. Em reconeixes? Sé que no entens res, però tinc la resposta.
—Per què estic aquí? Qui ets? Què m'ha passat? —va dir ella una mica atabalada.
—Tu i jo som amics de tota la vida, ens coneixem des de l'escola. Recordes que sempre em deies Pauet? Bé, potser ara no saps ni qui sóc —va dir ell amb resignació.
—Si fóssim amics et recordaria! —va cridar alarmada.
—Acabes de despertar després de tres mesos d'estat latent. En contra del que t'aconsellàvem, vas decidir prendre aquelles píndoles experimentals que prometien eliminar tots els mals records i algun dels bons, com a efecte secundari. Al calaix de la tauleta de nit tens una llibreta on et vas deixar explicat el perquè de tot plegat. Sols esperem que la Júlia que coneixíem no s'haurà esborrat per complet.
Va obrir el calaix i va treure aquella llibreta de tapes negres i fulls groguencs, que no recordava que li encantava, i va començar a llegir la primera pàgina:
"Si estàs llegint aquest escrit és perquè finalment vas decidir arriscar-te per avançar. Arriscar-te, potser fins a l'extrem, a canvi d'eliminar tot allò que t'angoixava i no t'havia deixat gaudir dels últims anys. Mai sabràs si tornaràs a ser la mateixa, perquè, ho acceptem o no, els mals records formen part de l'existència humana i tant els bons com els dolents ens fan ser el que som. Ara ja no ets la Júlia que havies estat abans. Així que aprofita-ho i viu!”
Va deixar la llibreta sobre la tauleta de nit, i es va tornar a posar al llit en diagonal, ocupant-lo tot. Va tancar els ulls i va es va dir interiorment: massa responsabilitat, això de convertir-se una altra persona, massa en què pensar.
Ho deixaria per a demà.

diumenge, 22 d’abril de 2012

No ho entenc


En veure-la entrar, els companys de treball van detectar, amb un sol cop d'ull, que alguna cosa la inquietava. Aquell abric taronja de quadres negres, les botes vermelles, la bufanda verda i aquella diadema rosa feien evident que alguna cosa no anava bé. Sense dir ni una paraula, es va asseure a la taula i es va quedar contemplant durant una llarga estona aquella pila de papers pendents que tenia al davant. No va saludar efusivament tot el món, com era habitual. No va anar a la cuina a fer-se un café llarg ni va criticar les últimes retallades del govern mentres connectava l'ordinador.

No va dir res en tot el dia, sols va murmurar algun "no ho entenc" de manera tan imperceptible que pocs se'n van adonar. Deu minuts abans de l'hora de plegar, va agafar les seues coses i va marxar. Els companys sabien que aquella barreja incoherent de colors era la manera que tenia la Clara de dir-li al món que no estava bé, encara que si li preguntaven ho negaria amb rotunditat i afirmaria que estava perfectament.

Aquella mateixa nit va acudir a una festa, a la qual feia molt temps que havia dit que aniria. Ja era massa tard per dir que no, així que sense ganes es va presentar al pis de la seua amiga, ple de gent que no coneixia i amb la qual no pensava interactuar. Va buscar amb la mirada, desesperadament, els seus amics. Va veure ràpidament que es trobaven al final del passadís i, esquivant possibles salutacions cordials amb desconeguts, es va apropar i els va llançar la pregunta que portava dins el cap, des que s'havia aixecat aquell dia a les set del matí:

—Per què ningú ha sigut capaç d'avisar-me que el temps se m'acabava? No ho entenc! És que els dies han passat tan de presa! I ara sols em queden unes setmanes fins que arribe el final! Ja no tinc temps de fer tot el que volia fer en aquesta vida. Us adoneu que ja no podré salvar el món ni fer-lo un lloc millor? Ja no podré inventar la xocolata sense calories, l'abric-motxilla, pujar l'Himàlaia ni viure a Xangai. Per què ningú m'ha renyat i m'ho ha deixat clar? Tan difícil era dir-me: “xiqueta, deixa de perdre el temps, has d'anar per feina”?

Els amics de la Clara se la van mirar amb cert escepticisme. Per uns segons, van pensar que estava sota els efectes d'alguna herba d'aquelles que es feia per a les infusions. Finalment, i de manera diplomàtica, li van dir:

Clara, tranquil·litzat i seu. No creus que si no t'hem avisat és perquè encara et queda més d'un any per la trentena?! Que en tens vint-i-vuit, no vint-i-nou!!A més, d'on t'has tret això que se t'acaba la vida?

La Clara, impactada per aquella revelació inesperada, va començar a plorar i riure d'alegria.

Ho havia oblidat per complet! Avui m’he despertat convençuda que ja no tenia temps. Està clar que açò és un senyal del destí! Una segona oportunitat! Tal volta és el moment d'anar per feina i començar a dissenyar el meu pla per a conquerir el món! ;-)

diumenge, 26 de febrer de 2012

Fugint del Fred Polar

No sabia si se li havia esgotat la creativitat com a conseqüència de l'arribada d'aquell insuportable fred polar, però aquell full en blanc cada dia li resultava més immens. Cap idea li venia a la ment, res que poder contar. Com li podia estar passant això, a ella? Una reputada escriptora de thrillers, amb una llarga i consolidada trajectòria, amb més d'una desena de publicacions d'èxit al seu darrere.

Crear misteri, trames impossibles, donar pistes i enganyar el lector era el seu fort. Sempre li havia resultat molt fàcil construir totes aquelles històries, però no sabia per quina raó ara no li sortia. Va culpar aquell fred molest que li calava els ossos. Va tractar d'esquivar-lo marxant uns dies cap a les illes, però l'hivern no desapareixia. Ella, que era una dona mediterrània, no acostumada a aquells dies grisos i baixes temperatures, estava tot el dia malhumorada, perquè considerava que aquelles condicions meteorològiques eren ben poc pròpies d'aquella zona i havien d'acabar ja!

Un dia que tornava a casa cansada, gelada i enfadada amb l'oratge, va caure rendida al sofà, davant d'una d'aquelles pel·lícules de sobretaula alienants i, sense adonar-se’n, va allunyar tots aquells pensaments que les últimes setmanes l'angoixaven. Immersa en aquell film romàntic, de trama previsible i final feliç, antítesi de les històries dels seus llibres, va escoltar una frase que la va pertorbar: "Te echaría de menos, aunque no te hubiera conocido". Preciós, encantador, però com podia ser possible això? I allí mateix, sense esperar-ho, va trobar la inspiració per a crear la seua pròxima història. Això sí, amb poc de romanticisme i molt de misteri; el seu particular estil literari.

diumenge, 22 de gener de 2012

Apocalipsi Now

Sense saber com, ja havia viscut les vacances d'estiu, havia tornat a la feina, havia arribat el fred, s'havia escurçat el dia, havia passat el Nadal i havia entrat en l'apocalipsi.

Sí, havia canviat d'any, havia arribat al 2012 i al principi del final. Clara ho notava al carrer, parlant amb la gent, a la feina, llegint la premsa, amb els amics... Vingueren d'on vingueren els missatges tots repetien la mateixa idea: aquest serà el pitjor any. Retallades del govern, pujada d'impostos, baixada del poder adquisitiu, augment de l'atur, recessió, recessió i més recessió. Però el sistema no feia fallida (els poderosos ja s’encarregaven d’això). I els rics cada cop es feien més rics (família reial inclosa), i els pobres, més pobres. El sistema romania intacte i, fins i tot, accentuava la seva part més salvatge i poc humana. Al final, resultava que les grans empreses guanyaven, però no tant com abans, i els especuladors aconseguien menys marge de benefici, però clar, amb això no tenien suficient.

Clara no podia evitar preguntar-se quines intencions amagava aquesta negativitat palpable en la societat i fomentada pels governs i pels mitjans. Tot està molt malament, sí, però tant? I per què no s'ha dit abans? Per què s’ha deixat que arribàrem a aquesta situació? Què es guanya ara creant aquesta atmosfera d’intranquil·litat i de temor pel que pot succeir? I el més important: qui guanya? Es tracta de prevenir la ciutadania o de legitimar mesures dràstiques que retallen drets socials i donar ales a una economia que cada cop demostra més que no està al servei del ciutadà, sinó de l’anomenat "capital".

Un sentiment d'angoixa la va recórrer, per la incertesa del futur. Perquè què fer quan s'apropa el final? Amagar-nos davall del llit, emigrar, viure la vida com si demà s'acabara el món o preparar-se per a la revolució?


Pd: i què farem si ens canvien Internet tal qual l'entenem ara? A qui es protegirà finalment? Als ciutadans, als artistes o a una industria ( les discogràfiques i Hollywood) amb un sistema que ha quedat obsolet i que sols enriqueix a uns pocs i no precisament als creadors? Arribar a un punt equilibri serà possible amb tants interessos en joc?