Avui no crec que puga anar a dinar. A sopar, tampoc.

Dijous. 7:54 h.

—Adéu mare. Me'n vaig corrent que arribaré tard al treball.

—Molt bé, fill. Ens veiem a l'hora de dinar.

Vas tancar la porta de casa, vas agafar el cotxe i vas conduir cinc minuts fins arribar a casa l'Albert. Allí t'esperava el teu amic recolzat sobre el seu cotxe, fumant el primer cigarret del dia. Vas aparcar i vas traure la maleta que havies posat al maleter la nit anterior quan tothom dormia. No pesava gaire, perquè havies decidit no portar lligams i deixar-ho gairebé tot.

Abans de pujar al cotxe de l'Albert vas revisar nerviós que portares el més important: passaport, bitllet d'avió d'anada i uns quants dòlars per a l'arribada. Ja dalt del cotxe, vas posar la ràdio, aquella emissora de música estranya que t'agradava tant, i mentre travessàveu els carrers del poble anaves observant-ho tot amb la mirada d'aquell que s'acomiada per un llarg temps incert. Et vas adonar en aquell mateix instant que ja començaves a trobar-ho tot a faltar, però ja era massa tard. Havies decidit no mirar enrere mai més i no repensar tant les coses.

Durant el trajecte per l’autopista anàveu parlant de tot. De quan éreu xiquets, del futur, de la incertesa dels somnis… Quan vau arribar a l'aeroport l'Albert et va donar una forta abraçada i et va dir: "El món és dels valents, així que no dubtes i endavant!". I allí et va deixar. Sol davant la porta de l'aeroport enfrontat al destí que havies decidit marcar.

Entrares, buscares la porta d'embarcament i, mentre feies un cafè esperant l'eixida del vol, vas fer una trucada: “Mare, ho sent, avui no crec que puga anar a dinar. A sopar, tampoc”.