dijous, 28 d’abril de 2011

I va i un dia et fas adult !!!


Aquests dies que estic de vacances i tinc temps per a fer més cafès i xarrar amb els amics, me n’adone que hi ha molt poques persones que no tinguem preocupacions. Supose que el context de la crisi i veure un futur complicat no hi ajuda gaire.

Ahir, sense anar més lluny, parlant amb un amic comentàvem com l'adultesa ens atrapa. Arriba un punt en què, sense voler, va i ens fem adults i ningú no ens ha donat classes de com ser-ho i aconseguir-ho amb èxit. I no hi ha volta de fulla possible: eres
adult i punt. I recordes amb nostàlgia aquells temps d'infantesa, quan no tenies cap obligació ni preocupació i podies córrer lliure pels carrers sense cap més pretensió. No era necessari definir-se ni saber què vols fer a la vida. Ni preocupar-se pel futur, perquè el futur estava molt lluny.

Però com no és pot tornar enrere, intentarem ser adults de la millor manera possible, seguint o trencant el model establert, perquè som lliures. Perquè sí, és cert que tenim obligacions, però també la llibertat de decidir i elegir què fer, on viure, on viatjar, què construir o amb qui estar. I com sols tenim una vida i és la nostra, intentarem gaudir de la independència i llibertat que l'adultesa ens dóna. Tenir poder de decisió i d'elecció pot resultar difícil i complicat, però escriure la teua pròpia historia té molt més valor i et dóna molta més satisfacció que ser una persona més que es deixa portar per la corrent, la immobilitat i desídia d'aquesta societat.

dimecres, 27 d’abril de 2011

De mites, cavernes i raves


No hauria pensat mai que un dimarts a les cinc de la tarda, divagant sobre la vida amb els amics davant d'un cafè, acabaríem parlant del mite de la caverna de Plató. I sí, reconec que sona bastant pedant i rebuscat, però és el que m'ha vingut a la ment quan parlàvem que  hi ha cert tipus de persones que no veuen més enllà i, com mai no han vist més enllà, creuen que el món que els envolta és l'únic i el millor, i que tu tens una forma molt peculiar (per no dir anòmala) de veure les coses. Aquesta visió és molt respectable i, a més, viure a la cova sembla molt més segur i confortable ja que te'n coneixes cada racó i, si no tens curiositat pel que hi ha a dalt, potser sigues completament feliç.

Però el problema és que si ixes fora de la caverna, encara que siga per un breu instant, i veus la "rave" que hi ha muntada, potser te n'adones que estar a baix, a la cova, amb tot el que tenies, ja no és suficient i necessites anar més enllà, pujar a dalt, superar les pors i gaudir d'allò desconegut.

Sí, ja sé que és una analogia estranya, però és el que té quedar per a prendre un cafè després d'haver fet una bona becaina de vacances. ;-)

dijous, 7 d’abril de 2011

Avui serà un gran dia

Vivim temps estranys. Temps de “vull, però no puc” o “puc, però no tant com voldria”. Sembla que la crisi ens haja paralitzat en un punt concret que no esperàvem i del què podem moure'ns poc. Alguns diuen que és el que ara ens toca viure i que no hi ha més, s'ha d'aguantar. D'altres, com els optimistes autèntics i convençuts, opinen que això són sols excuses i que, si vols alguna cosa, has d'anar a per ella i arriscar-te, encara que això no sempre és fàcil. Supose que per aquest motiu, moltes vegades, al final decidim acceptar aquest estat immòbil que no ens resulta òptim, esperant que algun dia canviarà la direcció en què bufa el vent, sabent que això probablement no serà immediat i que potser el que hauríem de fer és tot l'esforç personal possible per a fer que el vent bufe al nostre favor.

Al final, tot es redueix a prendre una decisió personal amb els seus pros i contres, ara o més endavant, sabent que tot té les seues conseqüències. I siga com siga, tant si ens aixequem un dia i ens convertim en un kamikaze d’allò establert i optem per fer un gir inesperat en la nostra vida, com si decidim esperar asseguts que passe la tempesta i ens arribe l'ansiada oportunitat, avui serà un gran dia perquè tenim un pla i sabem segur que en algun moment tot canviarà.