Apocalipsi Now

Sense saber com, ja havia viscut les vacances d'estiu, havia tornat a la feina, havia arribat el fred, s'havia escurçat el dia, havia passat el Nadal i havia entrat en l'apocalipsi.

Sí, havia canviat d'any, havia arribat al 2012 i al principi del final. Clara ho notava al carrer, parlant amb la gent, a la feina, llegint la premsa, amb els amics... Vingueren d'on vingueren els missatges tots repetien la mateixa idea: aquest serà el pitjor any. Retallades del govern, pujada d'impostos, baixada del poder adquisitiu, augment de l'atur, recessió, recessió i més recessió. Però el sistema no feia fallida (els poderosos ja s’encarregaven d’això). I els rics cada cop es feien més rics (família reial inclosa), i els pobres, més pobres. El sistema romania intacte i, fins i tot, accentuava la seva part més salvatge i poc humana. Al final, resultava que les grans empreses guanyaven, però no tant com abans, i els especuladors aconseguien menys marge de benefici, però clar, amb això no tenien suficient.

Clara no podia evitar preguntar-se quines intencions amagava aquesta negativitat palpable en la societat i fomentada pels governs i pels mitjans. Tot està molt malament, sí, però tant? I per què no s'ha dit abans? Per què s’ha deixat que arribàrem a aquesta situació? Què es guanya ara creant aquesta atmosfera d’intranquil·litat i de temor pel que pot succeir? I el més important: qui guanya? Es tracta de prevenir la ciutadania o de legitimar mesures dràstiques que retallen drets socials i donar ales a una economia que cada cop demostra més que no està al servei del ciutadà, sinó de l’anomenat "capital".

Un sentiment d'angoixa la va recórrer, per la incertesa del futur. Perquè què fer quan s'apropa el final? Amagar-nos davall del llit, emigrar, viure la vida com si demà s'acabara el món o preparar-se per a la revolució?


Pd: i què farem si ens canvien Internet tal qual l'entenem ara? A qui es protegirà finalment? Als ciutadans, als artistes o a una industria ( les discogràfiques i Hollywood) amb un sistema que ha quedat obsolet i que sols enriqueix a uns pocs i no precisament als creadors? Arribar a un punt equilibri serà possible amb tants interessos en joc?

Avui serà un gran dia

Vivim temps estranys. Temps de “vull, però no puc” o “puc, però no tant com voldria”. Sembla que la crisi ens haja paralitzat en un punt concret que no esperàvem i del què podem moure'ns poc. Alguns diuen que és el que ara ens toca viure i que no hi ha més, s'ha d'aguantar. D'altres, com els optimistes autèntics i convençuts, opinen que això són sols excuses i que, si vols alguna cosa, has d'anar a per ella i arriscar-te, encara que això no sempre és fàcil. Supose que per aquest motiu, moltes vegades, al final decidim acceptar aquest estat immòbil que no ens resulta òptim, esperant que algun dia canviarà la direcció en què bufa el vent, sabent que això probablement no serà immediat i que potser el que hauríem de fer és tot l'esforç personal possible per a fer que el vent bufe al nostre favor.

Al final, tot es redueix a prendre una decisió personal amb els seus pros i contres, ara o més endavant, sabent que tot té les seues conseqüències. I siga com siga, tant si ens aixequem un dia i ens convertim en un kamikaze d’allò establert i optem per fer un gir inesperat en la nostra vida, com si decidim esperar asseguts que passe la tempesta i ens arribe l'ansiada oportunitat, avui serà un gran dia perquè tenim un pla i sabem segur que en algun moment tot canviarà.

Adaptar-se o adaptar-se, no hi ha més

Diuen que la vida és cíclica, que després d'una fase bona en ve una de dolenta i després d'una de dolenta, una de millor. El que passa és que quan estàs en una època bona interiorment demanes que mai no acabe i et planteges que potser la teoria que la vida és cíclica no és certa, que és una simple llegenda, o que potser tu eres l'excepció que confirma la regla.

Siga com siga, potser aquesta teoria sols és aplicable quan treballes en publicitat, on la inestabilitat és una constant: un dia guanyes un client nou i tot és meravellós, i una setmana després en perds dos i hi ha crisi. Un dia estàs en un equip il·lusionada i contenta amb les teues campanyes i al dia següent es reestructura tot el departament i és igual que siga per una raó justificada o no, has d'adaptar-t’hi i tirar endavant.

I així va passant el temps, l'adaptació es converteix en un estil de vida i al final ja no et sorprèn res. I acabes mirant-ho tot a través d'un filtre d'escepticisme que impregna el teu dia a dia per a implicar-t’hi poc i somriure més.