Apocalipsi Now

Sense saber com, ja havia viscut les vacances d'estiu, havia tornat a la feina, havia arribat el fred, s'havia escurçat el dia, havia passat el Nadal i havia entrat en l'apocalipsi.

Sí, havia canviat d'any, havia arribat al 2012 i al principi del final. Clara ho notava al carrer, parlant amb la gent, a la feina, llegint la premsa, amb els amics... Vingueren d'on vingueren els missatges tots repetien la mateixa idea: aquest serà el pitjor any. Retallades del govern, pujada d'impostos, baixada del poder adquisitiu, augment de l'atur, recessió, recessió i més recessió. Però el sistema no feia fallida (els poderosos ja s’encarregaven d’això). I els rics cada cop es feien més rics (família reial inclosa), i els pobres, més pobres. El sistema romania intacte i, fins i tot, accentuava la seva part més salvatge i poc humana. Al final, resultava que les grans empreses guanyaven, però no tant com abans, i els especuladors aconseguien menys marge de benefici, però clar, amb això no tenien suficient.

Clara no podia evitar preguntar-se quines intencions amagava aquesta negativitat palpable en la societat i fomentada pels governs i pels mitjans. Tot està molt malament, sí, però tant? I per què no s'ha dit abans? Per què s’ha deixat que arribàrem a aquesta situació? Què es guanya ara creant aquesta atmosfera d’intranquil·litat i de temor pel que pot succeir? I el més important: qui guanya? Es tracta de prevenir la ciutadania o de legitimar mesures dràstiques que retallen drets socials i donar ales a una economia que cada cop demostra més que no està al servei del ciutadà, sinó de l’anomenat "capital".

Un sentiment d'angoixa la va recórrer, per la incertesa del futur. Perquè què fer quan s'apropa el final? Amagar-nos davall del llit, emigrar, viure la vida com si demà s'acabara el món o preparar-se per a la revolució?


Pd: i què farem si ens canvien Internet tal qual l'entenem ara? A qui es protegirà finalment? Als ciutadans, als artistes o a una industria ( les discogràfiques i Hollywood) amb un sistema que ha quedat obsolet i que sols enriqueix a uns pocs i no precisament als creadors? Arribar a un punt equilibri serà possible amb tants interessos en joc?

Internet i l'ens públic: en construcció

L'arribada d'Internet ha suposat un canvi en la manera de comunicar-se i d'entendre les relacions tant entre les persones físiques com entre els ciutadans-consumidors i les diferents empreses privades i organismes públics. En el cas de l'administració pública, Internet suposa un nou canal que, si s’utilitza bé, pot servir per a informar millor i de manera més immediata la ciutadania i aprofundir en el coneixement de les opinions i preocupacions d'aquesta. Internet també ofereix a l'ens públic l'oportunitat de poder crear espais reals de diàleg amb la població amb què poder millorar el servei que dóna, perquè no ens oblidem que aquesta és la funció principal dels organismes públics: servir el ciutadà.

En un pla menys teòric i baixant a la realitat, considere que l'administració pública catalana ha fet un gran esforç per utilitzar Internet com una eina eficient per a informar els ciutadans. I aquest seria el primer pas: informar. El que considere que encara no s'ha aconseguit és crear, a través de la xarxa, espais reals d'interacció amb la població. I perquè això passe, d’una banda, l'administració ha de crear aquests espais, donar-los a conèixer i estar disposada a escoltar la ciutadania i respondre-li i, de l’altra, la població ha de tenir l'hàbit i la motivació d'usar Internet per a expressar la seua opinió en temes socials.

Un exemple de l'ús d’Internet per part de l'ens públic és el cas de la reforma de la Diagonal, encara que va ser un intent més bé fallit. L'Ajuntament de Barcelona va utilitzar la xarxa com a canal principal per a explicar les dues propostes de reforma i facilitar la participació ciutadana (els barcelonins podien votar tant de manera presencial com a través d'Internet). Deixant de banda el debat de si aquest referèndum era necessari o no, el problema va ser que el tema plantejat, la reforma, no era prioritari per a la ciutadania, i per això no quedava justificada la inversió en una cara aplicació informàtica que permetia votar a través d'Internet, d’una banda, ni la despesa en una costosa campanya publicitària en mitjans convencionals per a fer que els ciutadans anaren a aquesta web, de l’altra. El resultat va ser que tan sols van votar un 12% dels barcelonins, dels quals gairebé el 50% ho va fer a través d'Internet, i l'opció guanyadora va ser "cap dels dos projectes", el que expressava que alguna cosa passava entre la ciutadania. Si l'Ajuntament haguera habilitat espais de diàleg a la xarxa, hauria pogut saber de manera més ràpida i directa per què va ser aquesta l'opció majoritària.