Simplement, són coses que passen

Il·lustració de Laulau Enlaseuatinta

Assegut, l'esperava al bar de la cantonada de la plaça de sempre, aquella on abans s'havien trobat tantes vegades. A la terrassa, fent-se una cigarreta, observava la gent voltar mentre veia com corrien les agulles del rellotge. Potser ella no acudiria.

De sobte, des de l'altra punta de la plaça, va sortir una noia que caminava enèrgicament cap a ell. Vestit verd, sabates altes, aquell cabell negre intens –que no havia canviat amb el temps– recollit… estava igual, però diferent. Un minut i ja la tenia al davant dient-li:

—Disculpa el retard, he tingut una reunió a última hora que s'ha allargat.

Dos petons a la galta per compromís i van seure a la taula. En aquell moment, ella va haver de fer un gran esforç per no fer-li una forta abraçada i escridassar-lo: «On t'havies clavat els últims set anys?».

Parlaren de tot i de res. Cap tema destacable, tot els anava bé. Alguna anècdota del passat, algun mig somriure... Es va fer hora de sopar i ella li va dir que se n’havia d’anar ja; l'esperaven.

Alhora que ella s'aixecava de la cadira, ell la mirava fixament als ulls. Finalment, no es va poder resistir i li va llençar la pregunta:

—Clara, ara digue’m  la veritat . Com estàs?

Aquella pregunta la va paralitzar durant uns instants, però de seguida va contestar:

—Perfectament, Pau. No ho veus? Tinc una vida bastant bona, mitjanament normal, i en els temps que corren això ja és molt! Creus que es pot demanar més?

Sense dubtar, ell li va respondre:

—No ho sé, digue-m’ho tu.

Clara va sentir que la ràbia l’envaïa per dins i va maleir que ell la coneguera tan bé. Finalment, va explicar-li la veritat:

—Ja saps que, encara que tot em vaja bé, em costa acceptar que tot ha de continuar així durant anys. Sento que m'estic perdent alguna cosa, que potser aquest no és el meu lloc. D’aquí a dues setmanes marxaré per no tornar-hi. Encara no l’hi he dit a ningú.

Ell s'acostà a ella, que ja estava dreta a punt de marxar, i li va preguntar:

—Clara, podria anar amb tu?

Ella no podia creure el que estava escoltant. Després de tant de temps, com era capaç d’atrevir-se a plantejar-li aquella proposició? De manera contundent i sense vacil·lar li va dir:

—Pau, el dia que em vas canviar per la resta vas deixar clar que ja no volies formar part de la meua vida. Ara ja és massa tard. Creus que és fàcil deixar d'estimar algú d'un dia a l’altre? A una persona que desapareix sense més ni més i que fins al dia anterior formava part de la teua vida?

Ell amb tota la franquesa del món, sols va poder dir-li:

—Mira, Clara, simplement, són coses que passen.

Ella, gairebé enfurismada, va respondre:

—Doncs, a mi encara no m'ha passat!

Ràpidament, va pagar el compte i sense mirar-lo se'n va anar creuant en perpendicular la plaça. Ell únicament es quedà observant-la, veient com s’allunyava cada cop més. Sabia que seria l'última vegada que la veuria.