divendres, 4 de maig de 2012

Ho deixaria per a demà

Es va despertar a poc a poc, amb una sensació estranya d'alliberament i lleugeresa. Es va quedar immòbil, llarga estesa al llit. No sabia ben bé on es trobava, li va costar reconèixer que estava a la caseta de la platja. Quantes hores o dies havien passat? No sabia situar-se ni recordar com havia arribat fins allí. Semblava estiu i notava la brisa i el soroll de les ones a tan sols uns metres. Es va girar i va sentir el buit que hi havia al seu costat. "Un llit massa gran per a una sola persona", va pensar.
Es va aixecar lentament i va aguaitar per la finestra. La platja romania deserta. Per la llum, no devien ser més de les vuit del matí. Va voltar per dins d'aquella caseta on havia passat tants estius de menuda, però cap record li venia a la ment. El més sorprenent és que aquella atemporalitat sense sentit no l'espantava gaire.
A la cuina va veure escrita una nota amb la seua lletra que deia "Truca a aquest número, és el del Pau". Va marcar per inèrcia, pausadament, aquells nou números que li resultaven tan desconeguts com el nom d'aquell noi.
—Hola? Pau? Sóc la Júlia, crec que he de parlar amb tu —va dir amb veu neutra.
—Sí , Júlia, sóc jo. Em reconeixes? Sé que no entens res, però tinc la resposta.
—Per què estic aquí? Qui ets? Què m'ha passat? —va dir ella una mica atabalada.
—Tu i jo som amics de tota la vida, ens coneixem des de l'escola. Recordes que sempre em deies Pauet? Bé, potser ara no saps ni qui sóc —va dir ell amb resignació.
—Si fóssim amics et recordaria! —va cridar alarmada.
—Acabes de despertar després de tres mesos d'estat latent. En contra del que t'aconsellàvem, vas decidir prendre aquelles píndoles experimentals que prometien eliminar tots els mals records i algun dels bons, com a efecte secundari. Al calaix de la tauleta de nit tens una llibreta on et vas deixar explicat el perquè de tot plegat. Sols esperem que la Júlia que coneixíem no s'haurà esborrat per complet.
Va obrir el calaix i va treure aquella llibreta de tapes negres i fulls groguencs, que no recordava que li encantava, i va començar a llegir la primera pàgina:
"Si estàs llegint aquest escrit és perquè finalment vas decidir arriscar-te per avançar. Arriscar-te, potser fins a l'extrem, a canvi d'eliminar tot allò que t'angoixava i no t'havia deixat gaudir dels últims anys. Mai sabràs si tornaràs a ser la mateixa, perquè, ho acceptem o no, els mals records formen part de l'existència humana i tant els bons com els dolents ens fan ser el que som. Ara ja no ets la Júlia que havies estat abans. Així que aprofita-ho i viu!”
Va deixar la llibreta sobre la tauleta de nit, i es va tornar a posar al llit en diagonal, ocupant-lo tot. Va tancar els ulls i va es va dir interiorment: massa responsabilitat, això de convertir-se una altra persona, massa en què pensar.
Ho deixaria per a demà.

6 comentaris:

  1. Estàs feta tota una relatista!! Molt bé i molt guai gitar-se en diagonal! :=))

    ResponSuprimeix
  2. M'encanta! Com tots els teus relats!! :)

    ResponSuprimeix
  3. Molt guai, Immaculate! T'hauries de plantejar escriure una novel·la... I no et preocupes, que no m'has espantat! ;)

    ResponSuprimeix
  4. Espectacular Mac! Cada dia et superes.
    Comentant el teu relat, jo no m'ho prendria. Com bé tu dius, les males experiències formen part de la nostra vida tant com les bones, i en més o menys mesura són una xicoteta part del que som: ens han fet més forts, ens han ensenyat a no tropessar en la mateixa pedra (encara que de vegades hi caiem, que hem de fer) i ens fan crèixer com a persones.
    Un beset. Espere en caneletes el pròxim :)

    ResponSuprimeix
  5. xiquets!moltes gràcies pels comentaris!;-)
    serrix, tens tota la raó!

    ResponSuprimeix
  6. Una vegada més, moooolt rexaxi,
    La veritat és que si que fa un poc de gos haver de començar de nou, nomès de pensar en redescobrir el que no m'agrada m'entra son.

    ResponSuprimeix