Deadline inamovible

Aquell dimecres es va despertar de matinada, nerviosa, pensant en tot el que havia de fer aquell dia que ni tant sols havia començat. Sabia que no podria tornar a adormir-se, així que tractant de guanyar-li temps al temps va eixir de casa vora les sis i mitja del matí, quan els fanals encara il·luminaven els carrers i, com es podia suposar, va ser la primera a obrir l’oficina i anar per feina.

Mitja hora abans, just quan anava a agafar les claus per tancar la porta del pis i marxar, es va fixar durant una mil·lèsima de segon en aquell gran calendari que tenien penjat a l’entrada.

-    Dimecres 20 de juny. Ja no tinc temps. El deadline és en 3 dies i no arribe! Va dir en veu alta.

La Júlia sabia que viva en un món molt particular, on les dates d’entrega acostumaven a ser poc realistes i inamovibles. No podia canviar el seu deadline d’aniversari perquè com havia de dir al seu entorn: “Disculpeu, però faré els 29 no d’ací a tres dies, com és habitual cada any, sinó d’ací a unes setmanes, quan senta que les circumstàncies em són més favorables. Així que fins que arribe el dia adequat, feu com si res”.

I amb aquesta reflexió matinera i un mica ingènua va sortir de casa disparada cap als ferrocarrils catalans, amb l’esperança d’arribar a temps per agafar el 55,  trobar lloc per seure i poder resumir en quatre lletres, durant el trajecte, el que havien sigut aquells 28 que ja acabaven.