dimarts, 26 de novembre de 2013

Road Trip....Aquell estiu...

Château d'Aguilar 
Havien passat cinc hores de viatge dalt d’aquell híbrid entre cotxe i furgoneta carregats fins al sostre d’estris de càmping, tendes, motxilles… Tothom insistia al Jan que havia de fer una parada en el punt més pròxim.

—El cos humà no pot aguantar tant! —exclamava la Júlia, tractant de posar mala cara—. De superhumans, n’hi deu haver al món dos o tres, Jan, i tots sabem que tu ets un d’ells, però entén que la resta som simples mortals, així que parar per fer uns bàsics no estaria gens malament.

El Jan no havia begut cap líquid ni ingerit res de menjar durant aquelles hores, desobeint els consells radiofònics de les autoritats que aconsellaven aturar-se cada dues hores i beure molta aigua per combatre les altes temperatures. També havia ignorat les queixes dels seus amics, que es repetien amb creixent insistència des de feia una llarga estona. Ell ho tenia molt clar: per guanyar eficiència i concentrar-se en la conducció, el més adequat era no menjar ni beure res fins a arribar a la destinació. La Júlia se’l mirava amb un somriure irònic. Després de tants anys i seguia sent exactament igual, un noi d’aquells molt nois. De gran agilitat mental i amb una enorme capacitat per simplificar el fet més complex i, també, una persona d’aquelles que és impossible fer que canvie d’opinió.

En un dels seients del darrere es trobava la Llim, quieta, al costat d’una de les finestres del cotxe. Havia trobat un paper vell i dibuixava per l’anvers. Concentrada en allò, era l’única que no emetia cap queixa al Jan. Per a ella aquell viatge era una mena de regal inesperat, ja que hi era perquè havien ajornat la inauguració d’una de les seues exposicions. I és que resulta que la Llim era una reconeguda artista conceptual molt sol·licitada a Berlín i, tot i que a ella aquest títol li resultava d’allò més pedant, tothom reconeixia que tenia una immensa i captivadora creativitat innata. A més, el seu nom sols feia que reforçar aquella idea, perquè era diferent, com tot el seu art. Sempre era curiós veure algun dels seus documents oficials d’identitat, on hi havia escrit el seu nom complet: Llimera. Nom que feia honor a l’herència d’uns pares llauradors que l’havien concebuda una nit d’estiu sota aquell tipus d’arbre. Li encantava aquell nom tan excèntric, que deia tant d’ella i dels seus orígens, i quan algú se’n volia burlar sempre deia amb bon humor: «Almenys els meus pares fa trenta anys no estaven sota una garrofera.»

El Mat continuava absort mirant a través de la finestra aquells paisatges regulars de tonalitats càlides. Cada mitja hora deia alguna frase sense gaire convicció «Vinga, Jan, ara sí que sí; a la pròxima pares que no tenim res de menjar.» De tant en tant la Llim l’observava. Sempre havia pensat que ell pertanyia a aquell grup de persones massa intel·ligents, tant, que són incapaces de ser felices. Sabia que mentre ell mirava el paisatge la seua ment no parava de fer voltes i, segurament, devia reflexionar sobre alguna de les grans preguntes existencials de l’ésser humà: què fem?, què busquem?, quin sentit últim té tot? O potser devia fer càlculs sobre l’hora exacta d’arribada i el combustible utilitzat.

S’havien detingut en aquell 15 d’agost amb la xafogor del migdia ofegant-los. Els envoltava un paratge desèrtic ple de grocs desiguals. Cap senyal de vida, sols les xitxarres que sonaven cada vegada més fort i els recordaven que estaven en plena natura, al mig del no-res, en aquell indret indeterminat d’un país pioner en drets i llibertats.

El cotxe no volia arrencar des de feia hores, no li quedava energia, i a ells tampoc. La Júlia seia a la vora de la carretera. Sentia que cada cop li quedava menys espai a la pell per a les picades de mosquits, i el desfici era cada vegada menys suportable amb aquelles elevades temperatures. El Jan es trobava al seu costat i tenia la sensació que el seu cos defalliria en uns minuts. Mentalment es repetia que el cos humà pot aguantar molt més del que ens imaginem. No podia evitar lamentar-se per no haver begut aigua ni haver menjat res durant tantes hores. Ara se sentia tan dèbil. Però aguantaria com sempre havia fet amb tot i amb tots; no es podia desmaiar ara, en aquella carretera secundària allunyada de la civilització, al costat de kilòmetres i kilòmetres de camp de secà.

El Mat caminava d'un costat a l’altre, nerviós, amb la cigarreta a la mà. Feia cinc passes cap a la dreta, rumiava durant uns instants, es parlava molt baixet, feia mitja volta i tornava. El tabac se li anava esgotant i el paquet de cigars estava totalment arrugat per la tensió. Al Mat sempre li havia costat molt acceptar els girs inesperats de la vida. Tot havia d’estar previst amb suficient antelació. Sabia que no podia lluitar contra aquella situació ni aportar cap més solució, i això el frustrava profundament.

Mentrestant la Llim, asseguda a la carretera, feia un esbós d’aquell entorn fascinant utilitzant un tros de cartró i un llapis gastat. Era de les que feien art amb un dibuix a boli sobre un tovalló de paper de bar. Es trobava bé, tranquil·la. Havia fet les trucades pertinents, parlat amb les autoritats i en algun moment algú acudiria al rescat. Fins que arribaren se centraria en allò que més la calmava: crear.

Tres quarts, una hora, dues, tres… El sol va desaparèixer, començava a fer-se fosc i el vent a bufar amb força. El Jan i la Júlia van entrar al cotxe per resguardar-se. Es van reclinar als seients per descansar una mica i la Júlia va agafar la mà al Jan. Feia molts anys que no ho feia i allò el va reconfortar. Des de petits sempre els havia passat que quan estaven junts tot millorava, però amb el temps ho havien oblidat. Es van adormir. Fora seguia la Llim amb el Mat. Havia obert la llanterna i jugava amb ell a un joc de pedres i preguntes trivials que s’havia inventat. Sabia que allò l’ajudaria a aïllar-se dels seus pensaments, d’aquella ment que sempre anava a mil per hora i que l’asfixiava a poc a poc. Ell jugava responent ràpid a moltes de les qüestions. D’altres, les contestava perdent-se en els detalls, divagant sobre allò més intranscendent.

Unes llums s’apropaven veloçment. Devien ser les sis de la matinada. Acabava una etapa, però no l’última, d’aquell viatge acordat l’estiu de fa quinze anys.

3 comentaris:

  1. Un viatge i un estiu per recordar.
    Un blog per seguir.
    Un post per compartir...

    Xicotet GRAN relat.. bonico la Júlia i el Jan... ;)

    ResponSuprimeix