dijous, 29 de desembre del 2011

El ritual sempre era el mateix

Pau va deixar ràpidament la maleta sobre el llit i, sense mirar gaire les condicions de l'habitació, va obrir les cortines i les persianes de totes les finestres. En uns segons, ja notava com una llum encegadora s'obria pas i li deixava veure amb un poc de dificultat, des d'aquell desè pis de l'hotel, una platja immensa de sorra blanca i d'aigües transparents que definien l'horitzó. Mentre buscava el banyador i la crema solar del cinquanta, li anaven venint pensaments solts al cap: aquesta vegada ho he allargat més, potser massa... Sabré fer surf... M'entendran quan parle...

Feia més de cinc anys que Pau viatjava a l'estranger cada Nadal. El ritual sempre era el mateix: cap a principis de setembre escrivia en paperets separats deu ciutats europees en les que no havia estat i que li agradaria visitar. Després, doblegava aquells papers acuradament en quatre, els posava en una bossa i els barrejava. A l'atzar en triava un i la ciutat que hi apareixia escrita es convertia en el seu destí. Comprava un vol d'anada que eixira el 24 de desembre a la tarda-nit i un de tornada el 26 al migdia. Aquesta tàctica d'esquivar els dies de Nadal li semblava magnífica! Passava la nit de Nadal arribant a un lloc nou que li feia il·lusió, el dia de Nadal descobrint una ciutat que sempre havia volgut conèixer i el 26 descansava una miqueta fins agafar l'avió a hora de dinar.
Aquest any va decidir apostar més fort, en el seu joc particular, i en comptes de ciutats europees, va decidir escriure en cada paperet un país no europeu on fora estiu. D'aquesta manera, no sols evitava el Nadal, sinó també el terrible hivern per uns dies. Finalment, la sort el va portar fins a aquell país paradisíac. Allí passaria aquella setmana de desconnexió, entre les ones, el sol i la calidesa, mentre la resta vivia el Nadal estàndard, el que s'havia de celebrar.
Pau se sentia realment orgullós cada any per la seua gesta, que considerava èpica! No consentia que les tradicions o el sistema li digueren quan havia d'estar en família o sentir-se immensament feliç i agraït a Déu o a l'univers. Pau volia fer aquest tipus de coses quan li vingueren de gust o com ell deia "quan sentira que era el moment adequat i no quan ho marcava el calendari comercial i uns costums que no reconeixia com a propis".