dimarts, 8 de novembre del 2011

Aquesta no era l'actitud

Cansada de reinventar-se, va decidir que ja no ho faria més. Deixaria el ritual de posar-se objectius cada setembre i crear-se expectatives de tot el que vindria. Ja s'havia cansat. A partir d'ara treballaria l'expectativa zero. Estava segura que al seu "coacher" personal això no li semblaria gens correcte i la renyaria, com cada vegada que s'expressava a través de pensaments negatius, repetint-li que aquesta no era l'actitud.
Feia temps que ja havia aprés gairebé tota la teoria de l'optimisme: mirar la part bona de les coses, esperar sempre el millor, buscar el canvi per un mateix... No parava d'esforçar-se i quasi sempre acabava amb decepcions. Hauria d'assumir que a ella no li funcionava, que no havia nascut per veure la vida de manera positiva, encara que se suposara que era la millor manera. Hauria de deixar la teràpia que tant la reconfortava i empendre el camí en solitari. Era el moment d'iniciar un període d'amnistia en què seria negativa quan li donara la gana. Podria maleir el transport públic, frustrar-se si s'aixecava amb el peu esquerre o menjar-se un quilo de xocolata si li venia de gust. Després d'aquest període d'«antipotimisme» ja decidiria si plantejar-se alguna mesura més radical per aconseguir saltar-se el pas de la decepció que tant li desagradava.

dimecres, 2 de novembre del 2011

Després ja seria massa tard

Per unes hores coincidirien en el quasi mateix espai-temps, però un punt de trobada no era possible. El seu avió aterraria en uns minuts. Nerviosa, ja començava a notar que el rellotge se li avançava una hora sense poder evitar-ho. 

Ell acabava de pujar al tren, que vorejant la costa mediterrània, el portaria cap al sud on les coses sempre li resultaven més fàcils i agradables. Ja ho havia planificat, així que no esperaria.

Durant uns instants estarien a pocs minuts de distància. Després ja seria massa tard.

Ella faria com si res, carregada de noves experiències que contar, de sentiments contrariats, d'abraçades que donar i de buits que gestionar. Ràpidament oblidaria aquella quasi coincidència estranya. 

Ell es posaria els auriculars per quedar absort per aquella pel·lícula tan dolenta i tot aniria quedant lluny com si mai haguera pogut ser. Mentalment es repetiria "si no pot ser, no pot ser". Encara tenia massa propostes que preparar, feina que acabar, llistats que tornar a començar....

Potser, a la pròxima, l'espai-temps estaria del seu costat.