Ho deixaria per a demà

Es va despertar a poc a poc, amb una sensació estranya d'alliberament i lleugeresa. Es va quedar immòbil, llarga estesa al llit. No sabia ben bé on es trobava, li va costar reconèixer que estava a la caseta de la platja. Quantes hores o dies havien passat? No sabia situar-se ni recordar com havia arribat fins allí. Semblava estiu i notava la brisa i el soroll de les ones a tan sols uns metres. Es va girar i va sentir el buit que hi havia al seu costat. "Un llit massa gran per a una sola persona", va pensar.

Es va aixecar lentament i va aguaitar per la finestra. La platja romania deserta. Per la llum, no devien ser més de les vuit del matí. Va voltar per dins d'aquella caseta on havia passat tants estius de menuda, però cap record li venia a la ment. El més sorprenent és que aquella atemporalitat sense sentit no l'espantava gaire.

A la cuina va veure escrita una nota amb la seua lletra que deia "Truca a aquest número, és el del Pau". Va marcar per inèrcia, pausadament, aquells nou números que li resultaven tan desconeguts com el nom d'aquell noi.

—Hola? Pau? Sóc la Júlia, crec que he de parlar amb tu —va dir amb veu neutra.

—Sí , Júlia, sóc jo. Em reconeixes? Sé que no entens res, però tinc la resposta.

—Per què estic aquí? Qui ets? Què m'ha passat? —va dir ella una mica atabalada.

—Tu i jo som amics de tota la vida, ens coneixem des de l'escola. Recordes que sempre em deies Pauet? Bé, potser ara no saps ni qui sóc —va dir ell amb resignació.

—Si fóssim amics et recordaria! —va cridar alarmada.

—Acabes de despertar després de tres mesos d'estat latent. En contra del que t'aconsellàvem, vas decidir prendre aquelles píndoles experimentals que prometien eliminar tots els mals records i algun dels bons, com a efecte secundari. Al calaix de la tauleta de nit tens una llibreta on et vas deixar explicat el perquè de tot plegat. Sols esperem que la Júlia que coneixíem no s'haurà esborrat per complet.

Va obrir el calaix i va treure aquella llibreta de tapes negres i fulls groguencs, que no recordava que li encantava, i va començar a llegir la primera pàgina:

"Si estàs llegint aquest escrit és perquè finalment vas decidir arriscar-te per avançar. Arriscar-te, potser fins a l'extrem, a canvi d'eliminar tot allò que t'angoixava i no t'havia deixat gaudir dels últims anys. Mai sabràs si tornaràs a ser la mateixa, perquè, ho acceptem o no, els mals records formen part de l'existència humana i tant els bons com els dolents ens fan ser el que som. Ara ja no ets la Júlia que havies estat abans. Així que aprofita-ho i viu!”

Va deixar la llibreta sobre la tauleta de nit, i es va tornar a posar al llit en diagonal, ocupant-lo tot. Va tancar els ulls i va es va dir interiorment: massa responsabilitat, això de convertir-se una altra persona, massa en què pensar.

Ho deixaria per a demà.

No ho entenc

En veure-la entrar, els companys de treball van detectar, amb un sol cop d'ull, que alguna cosa la inquietava. Aquell abric taronja de quadres negres, les botes vermelles, la bufanda verda i aquella diadema rosa feien evident que alguna cosa no anava bé. Sense dir ni una paraula, es va asseure a la taula i es va quedar contemplant durant una llarga estona aquella pila de papers pendents que tenia al davant. No va saludar efusivament tot el món, com era habitual. No va anar a la cuina a fer-se un café llarg ni va criticar les últimes retallades del govern mentres connectava l'ordinador.

No va dir res en tot el dia, sols va murmurar algun "no ho entenc" de manera tan imperceptible que pocs se'n van adonar. Deu minuts abans de l'hora de plegar, va agafar les seues coses i va marxar. Els companys sabien que aquella barreja incoherent de colors era la manera que tenia la Clara de dir-li al món que no estava bé, encara que si li preguntaven ho negaria amb rotunditat i afirmaria que estava perfectament.

Aquella mateixa nit va acudir a una festa, a la qual feia molt temps que havia dit que aniria. Ja era massa tard per dir que no, així que sense ganes es va presentar al pis de la seua amiga, ple de gent que no coneixia i amb la qual no pensava interactuar. Va buscar amb la mirada, desesperadament, els seus amics. Va veure ràpidament que es trobaven al final del passadís i, esquivant possibles salutacions cordials amb desconeguts, es va apropar i els va llançar la pregunta que portava dins el cap, des que s'havia aixecat aquell dia a les set del matí:

—Per què ningú ha sigut capaç d'avisar-me que el temps se m'acabava? No ho entenc! És que els dies han passat tan de presa! I ara sols em queden unes setmanes fins que arribe el final! Ja no tinc temps de fer tot el que volia fer en aquesta vida. Us adoneu que ja no podré salvar el món ni fer-lo un lloc millor? Ja no podré inventar la xocolata sense calories, l'abric-motxilla, pujar l'Himàlaia ni viure a Xangai. Per què ningú m'ha renyat i m'ho ha deixat clar? Tan difícil era dir-me: “xiqueta, deixa de perdre el temps, has d'anar per feina”?

Els amics de la Clara se la van mirar amb cert escepticisme. Per uns segons, van pensar que estava sota els efectes d'alguna herba d'aquelles que es feia per a les infusions. Finalment, i de manera diplomàtica, li van dir:

—Clara, tranquil·litzat i seu. No creus que si no t'hem avisat és perquè encara et queda més d'un any per la trentena?! Que en tens vint-i-vuit, no vint-i-nou!!A més, d'on t'has tret això que se t'acaba la vida?

La Clara, impactada per aquella revelació inesperada, va començar a plorar i riure d'alegria.

—Ho havia oblidat per complet! Avui m’he despertat convençuda que ja no tenia temps. Està clar que açò és un senyal del destí! Una segona oportunitat! Tal volta és el moment d'anar per feina i començar a dissenyar el meu pla per a conquerir el món! ;-)

Fugint del Fred Polar

No sabia si se li havia esgotat la creativitat com a conseqüència de l'arribada d'aquell insuportable fred polar, però aquell full en blanc cada dia li resultava més immens. Cap idea li venia a la ment, res que poder contar. Com li podia estar passant això, a ella? Una reputada escriptora de thrillers, amb una llarga i consolidada trajectòria, amb més d'una desena de publicacions d'èxit al seu darrere.

Crear misteri, trames impossibles, donar pistes i enganyar el lector era el seu fort. Sempre li havia resultat molt fàcil construir totes aquelles històries, però no sabia per quina raó ara no li sortia. Va culpar aquell fred molest que li calava els ossos. Va tractar d'esquivar-lo marxant uns dies cap a les illes, però l'hivern no desapareixia. Ella, que era una dona mediterrània, no acostumada a aquells dies grisos i baixes temperatures, estava tot el dia malhumorada, perquè considerava que aquelles condicions meteorològiques eren ben poc pròpies d'aquella zona i havien d'acabar ja!

Un dia que tornava a casa cansada, gelada i enfadada amb l'oratge, va caure rendida al sofà, davant d'una d'aquelles pel·lícules de sobretaula alienants i, sense adonar-se’n, va allunyar tots aquells pensaments que les últimes setmanes l'angoixaven. Immersa en aquell film romàntic, de trama previsible i final feliç, antítesi de les històries dels seus llibres, va escoltar una frase que la va pertorbar: "Te echaría de menos, aunque no te hubiera conocido". Preciós, encantador, però com podia ser possible això? I allí mateix, sense esperar-ho, va trobar la inspiració per a crear la seua pròxima història. Això sí, amb poc de romanticisme i molt de misteri; el seu particular estil literari.

Apocalipsi Now

Sense saber com, ja havia viscut les vacances d'estiu, havia tornat a la feina, havia arribat el fred, s'havia escurçat el dia, havia passat el Nadal i havia entrat en l'apocalipsi.

Sí, havia canviat d'any, havia arribat al 2012 i al principi del final. Clara ho notava al carrer, parlant amb la gent, a la feina, llegint la premsa, amb els amics... Vingueren d'on vingueren els missatges tots repetien la mateixa idea: aquest serà el pitjor any. Retallades del govern, pujada d'impostos, baixada del poder adquisitiu, augment de l'atur, recessió, recessió i més recessió. Però el sistema no feia fallida (els poderosos ja s’encarregaven d’això). I els rics cada cop es feien més rics (família reial inclosa), i els pobres, més pobres. El sistema romania intacte i, fins i tot, accentuava la seva part més salvatge i poc humana. Al final, resultava que les grans empreses guanyaven, però no tant com abans, i els especuladors aconseguien menys marge de benefici, però clar, amb això no tenien suficient.

Clara no podia evitar preguntar-se quines intencions amagava aquesta negativitat palpable en la societat i fomentada pels governs i pels mitjans. Tot està molt malament, sí, però tant? I per què no s'ha dit abans? Per què s’ha deixat que arribàrem a aquesta situació? Què es guanya ara creant aquesta atmosfera d’intranquil·litat i de temor pel que pot succeir? I el més important: qui guanya? Es tracta de prevenir la ciutadania o de legitimar mesures dràstiques que retallen drets socials i donar ales a una economia que cada cop demostra més que no està al servei del ciutadà, sinó de l’anomenat "capital".

Un sentiment d'angoixa la va recórrer, per la incertesa del futur. Perquè què fer quan s'apropa el final? Amagar-nos davall del llit, emigrar, viure la vida com si demà s'acabara el món o preparar-se per a la revolució?


Pd: i què farem si ens canvien Internet tal qual l'entenem ara? A qui es protegirà finalment? Als ciutadans, als artistes o a una industria ( les discogràfiques i Hollywood) amb un sistema que ha quedat obsolet i que sols enriqueix a uns pocs i no precisament als creadors? Arribar a un punt equilibri serà possible amb tants interessos en joc?

El ritual sempre era el mateix

Pau va deixar ràpidament la maleta sobre el llit i, sense mirar gaire les condicions de l'habitació, va obrir les cortines i les persianes de totes les finestres. En uns segons, ja notava com una llum encegadora s'obria pas i li deixava veure amb un poc de dificultat, des d'aquell desè pis de l'hotel, una platja immensa de sorra blanca i d'aigües transparents que definien l'horitzó. Mentre buscava el banyador i la crema solar del cinquanta, li anaven venint pensaments solts al cap: aquesta vegada ho he allargat més, potser massa... Sabré fer surf... M'entendran quan parle...

Feia més de cinc anys que Pau viatjava a l'estranger cada Nadal. El ritual sempre era el mateix: cap a principis de setembre escrivia en paperets separats deu ciutats europees en les que no havia estat i que li agradaria visitar. Després, doblegava aquells papers acuradament en quatre, els posava en una bossa i els barrejava. A l'atzar en triava un i la ciutat que hi apareixia escrita es convertia en el seu destí. Comprava un vol d'anada que eixira el 24 de desembre a la tarda-nit i un de tornada el 26 al migdia. Aquesta tàctica d'esquivar els dies de Nadal li semblava magnífica! Passava la nit de Nadal arribant a un lloc nou que li feia il·lusió, el dia de Nadal descobrint una ciutat que sempre havia volgut conèixer i el 26 descansava una miqueta fins agafar l'avió a hora de dinar.

Aquest any va decidir apostar més fort, en el seu joc particular, i en comptes de ciutats europees, va decidir escriure en cada paperet un país no europeu on fora estiu. D'aquesta manera, no sols evitava el Nadal, sinó també el terrible hivern per uns dies. Finalment, la sort el va portar fins a aquell país paradisíac. Allí passaria aquella setmana de desconnexió, entre les ones, el sol i la calidesa, mentre la resta vivia el Nadal estàndard, el que s'havia de celebrar.

Pau se sentia realment orgullós cada any per la seua gesta, que considerava èpica! No consentia que les tradicions o el sistema li digueren quan havia d'estar en família o sentir-se immensament feliç i agraït a Déu o a l'univers. Pau volia fer aquest tipus de coses quan li vingueren de gust o com ell deia "quan sentira que era el moment adequat i no quan ho marcava el calendari comercial i uns costums que no reconeixia com a propis".

Aquesta no era l'actitud

Cansada de reinventar-se, va decidir que ja no ho faria més. Deixaria el ritual de posar-se objectius cada setembre i crear-se expectatives de tot el que vindria. Ja s'havia cansat. A partir d'ara treballaria l'expectativa zero. Estava segura que al seu "coacher" personal això no li semblaria gens correcte i la renyaria, com cada vegada que s'expressava a través de pensaments negatius, repetint-li que aquesta no era l'actitud.

Feia temps que ja havia aprés gairebé tota la teoria de l'optimisme: mirar la part bona de les coses, esperar sempre el millor, buscar el canvi per un mateix... No parava d'esforçar-se i quasi sempre acabava amb decepcions. Hauria d'assumir que a ella no li funcionava, que no havia nascut per veure la vida de manera positiva, encara que se suposara que era la millor manera. Hauria de deixar la teràpia que tant la reconfortava i empendre el camí en solitari. Era el moment d'iniciar un període d'amnistia en què seria negativa quan li donara la gana. Podria maleir el transport públic, frustrar-se si s'aixecava amb el peu esquerre o menjar-se un quilo de xocolata si li venia de gust. Després d'aquest període d'«antipotimisme» ja decidiria si plantejar-se alguna mesura més radical per aconseguir saltar-se el pas de la decepció que tant li desagradava.

Després ja seria massa tard

Per unes hores coincidirien en el quasi mateix espai-temps, però un punt de trobada no era possible. El seu avió aterraria en uns minuts. Nerviosa, ja començava a notar que el rellotge se li avançava una hora sense poder evitar-ho. 

Ell acabava de pujar al tren, que vorejant la costa mediterrània, el portaria cap al sud on les coses sempre li resultaven més fàcils i agradables. Ja ho havia planificat, així que no esperaria.

Durant uns instants estarien a pocs minuts de distància. Després ja seria massa tard.

Ella faria com si res, carregada de noves experiències que contar, de sentiments contrariats, d'abraçades que donar i de buits que gestionar. Ràpidament oblidaria aquella quasi coincidència estranya. 

Ell es posaria els auriculars per quedar absort per aquella pel·lícula tan dolenta i tot aniria quedant lluny com si mai haguera pogut ser. Mentalment es repetiria "si no pot ser, no pot ser". Encara tenia massa propostes que preparar, feina que acabar, llistats que tornar a començar....

Potser, a la pròxima, l'espai-temps estaria del seu costat.