dilluns, 16 de juny de 2014

Quan vam deixar d’entre el joc


Il·lustració Laulauenlaseuatinta

Amb el rostre contingut, tractant d’evitar mostrar qualsevol senyal d’afecte, ens vas mirar serenament durant uns segons i mil pensaments es van amuntegar alhora, però ja havies pres una decisió. Vas llançar un llarg sospir catàrtic, que ho va deixar anar tot, i et vas quedar buit, lleuger i alié a tu mateix. Finalment, amb certa aflicció a la veu ens vas dir:

No puc acomiadar-me. Mai no ho he sabut fer. Molta sort!

I amb aquella frase vas tancar la porta, ens vas deixar i els dies van començar a córrer, de vegades pausats, ralentitzats i inhumans, d’altres de pressa, fugaços i mai especials. Només comptava poder-los ratllar d'aquell calendari de fons blanc, números negres i títols vermells. Sols valia desfer-se d’aquell any el més ràpid possible i sense dolor, passant, únicament, per la superfície de tot i de tots, perquè ja no ens perdríem res, perquè ja res no importava. Trobant a faltar les teues cançons, que sempre sonaven de fons quan estàvem a casa. A poc a poc, en vam anar descobrint altres de noves que començaren a inspirar-nos per a  la batalla. Tot es mantenia igual, però amb matisos: ja no hi havia dolços a les postres perquè ja no hi eres, però d’altra banda, seguien augmentant  al prestatge del saló les ampolles buides de vi, d’etiquetatge preciós, però tu ja no estaves allí per exclamar que admirable era l’harmonia del conjunt.

Els dies seguien avançant, mentre ens esforçàvem per empetitir el teu record i fer-nos forts. Per fi, les sorolloses obres de la façana, que ens havien robat el sol durant aquell llarg hivern, van finalitzar, i van deixar que el sol travessara els vidres i ens donara llum. Quedava poc perquè arribara l’estiu, quedava poc per poder obrir el balcó a mitjan tarda i cridar com  bojos que et seguíem trobant a faltar. I sense adonar-nos-en ens vam trobar preparats. Llestos per a córrer, saltar, volar, lluitar o fer qualsevol cosa i, en el fons, impotents per no poder compatir-ho amb tu que tant ens havies ensenyat.

I va acabar aquell any i ens vam dissoldre entre les masses com si fórem una persona qualsevol, fent el que fa tothom, amagant que érem especials, tractant de fer el que vas fer tu i ignorant que algun dia hauríem de lliurar la temuda batalla. Oblidant que allò ho canviaria tot perquè hi hauria una victòria o una derrota definitiva que marcaria el rumb, que decidiria el nostre destí i el de la resta. Però què ens importava ja, si havíem deixat d’entendre com funcionava el joc. 

dimarts, 26 de novembre de 2013

Road Trip....Aquell estiu...

Château d'Aguilar 
Havien passat cinc hores de viatge dalt d’aquell híbrid entre cotxe i furgoneta carregats fins al sostre d’estris de càmping, tendes, motxilles… Tothom insistia al Jan que havia de fer una parada en el punt més pròxim.

—El cos humà no pot aguantar tant! —exclamava la Júlia, tractant de posar mala cara—. De superhumans, n’hi deu haver al món dos o tres, Jan, i tots sabem que tu ets un d’ells, però entén que la resta som simples mortals, així que parar per fer uns bàsics no estaria gens malament.

El Jan no havia begut cap líquid ni ingerit res de menjar durant aquelles hores, desobeint els consells radiofònics de les autoritats que aconsellaven aturar-se cada dues hores i beure molta aigua per combatre les altes temperatures. També havia ignorat les queixes dels seus amics, que es repetien amb creixent insistència des de feia una llarga estona. Ell ho tenia molt clar: per guanyar eficiència i concentrar-se en la conducció, el més adequat era no menjar ni beure res fins a arribar a la destinació. La Júlia se’l mirava amb un somriure irònic. Després de tants anys i seguia sent exactament igual, un noi d’aquells molt nois. De gran agilitat mental i amb una enorme capacitat per simplificar el fet més complex i, també, una persona d’aquelles que és impossible fer que canvie d’opinió.

En un dels seients del darrere es trobava la Llim, quieta, al costat d’una de les finestres del cotxe. Havia trobat un paper vell i dibuixava per l’anvers. Concentrada en allò, era l’única que no emetia cap queixa al Jan. Per a ella aquell viatge era una mena de regal inesperat, ja que hi era perquè havien ajornat la inauguració d’una de les seues exposicions. I és que resulta que la Llim era una reconeguda artista conceptual molt sol·licitada a Berlín i, tot i que a ella aquest títol li resultava d’allò més pedant, tothom reconeixia que tenia una immensa i captivadora creativitat innata. A més, el seu nom sols feia que reforçar aquella idea, perquè era diferent, com tot el seu art. Sempre era curiós veure algun dels seus documents oficials d’identitat, on hi havia escrit el seu nom complet: Llimera. Nom que feia honor a l’herència d’uns pares llauradors que l’havien concebuda una nit d’estiu sota aquell tipus d’arbre. Li encantava aquell nom tan excèntric, que deia tant d’ella i dels seus orígens, i quan algú se’n volia burlar sempre deia amb bon humor: «Almenys els meus pares fa trenta anys no estaven sota una garrofera.»

El Mat continuava absort mirant a través de la finestra aquells paisatges regulars de tonalitats càlides. Cada mitja hora deia alguna frase sense gaire convicció «Vinga, Jan, ara sí que sí; a la pròxima pares que no tenim res de menjar.» De tant en tant la Llim l’observava. Sempre havia pensat que ell pertanyia a aquell grup de persones massa intel·ligents, tant, que són incapaces de ser felices. Sabia que mentre ell mirava el paisatge la seua ment no parava de fer voltes i, segurament, devia reflexionar sobre alguna de les grans preguntes existencials de l’ésser humà: què fem?, què busquem?, quin sentit últim té tot? O potser devia fer càlculs sobre l’hora exacta d’arribada i el combustible utilitzat.

S’havien detingut en aquell 15 d’agost amb la xafogor del migdia ofegant-los. Els envoltava un paratge desèrtic ple de grocs desiguals. Cap senyal de vida, sols les xitxarres que sonaven cada vegada més fort i els recordaven que estaven en plena natura, al mig del no-res, en aquell indret indeterminat d’un país pioner en drets i llibertats.

El cotxe no volia arrencar des de feia hores, no li quedava energia, i a ells tampoc. La Júlia seia a la vora de la carretera. Sentia que cada cop li quedava menys espai a la pell per a les picades de mosquits, i el desfici era cada vegada menys suportable amb aquelles elevades temperatures. El Jan es trobava al seu costat i tenia la sensació que el seu cos defalliria en uns minuts. Mentalment es repetia que el cos humà pot aguantar molt més del que ens imaginem. No podia evitar lamentar-se per no haver begut aigua ni haver menjat res durant tantes hores. Ara se sentia tan dèbil. Però aguantaria com sempre havia fet amb tot i amb tots; no es podia desmaiar ara, en aquella carretera secundària allunyada de la civilització, al costat de kilòmetres i kilòmetres de camp de secà.

El Mat caminava d'un costat a l’altre, nerviós, amb la cigarreta a la mà. Feia cinc passes cap a la dreta, rumiava durant uns instants, es parlava molt baixet, feia mitja volta i tornava. El tabac se li anava esgotant i el paquet de cigars estava totalment arrugat per la tensió. Al Mat sempre li havia costat molt acceptar els girs inesperats de la vida. Tot havia d’estar previst amb suficient antelació. Sabia que no podia lluitar contra aquella situació ni aportar cap més solució, i això el frustrava profundament.

Mentrestant la Llim, asseguda a la carretera, feia un esbós d’aquell entorn fascinant utilitzant un tros de cartró i un llapis gastat. Era de les que feien art amb un dibuix a boli sobre un tovalló de paper de bar. Es trobava bé, tranquil·la. Havia fet les trucades pertinents, parlat amb les autoritats i en algun moment algú acudiria al rescat. Fins que arribaren se centraria en allò que més la calmava: crear.

Tres quarts, una hora, dues, tres… El sol va desaparèixer, començava a fer-se fosc i el vent a bufar amb força. El Jan i la Júlia van entrar al cotxe per resguardar-se. Es van reclinar als seients per descansar una mica i la Júlia va agafar la mà al Jan. Feia molts anys que no ho feia i allò el va reconfortar. Des de petits sempre els havia passat que quan estaven junts tot millorava, però amb el temps ho havien oblidat. Es van adormir. Fora seguia la Llim amb el Mat. Havia obert la llanterna i jugava amb ell a un joc de pedres i preguntes trivials que s’havia inventat. Sabia que allò l’ajudaria a aïllar-se dels seus pensaments, d’aquella ment que sempre anava a mil per hora i que l’asfixiava a poc a poc. Ell jugava responent ràpid a moltes de les qüestions. D’altres, les contestava perdent-se en els detalls, divagant sobre allò més intranscendent.

Unes llums s’apropaven veloçment. Devien ser les sis de la matinada. Acabava una etapa, però no l’última, d’aquell viatge acordat l’estiu de fa quinze anys.

dimarts, 17 de setembre de 2013

Cada dia el café de les vuit i quart



"Los Fernández" - Madrid
Cada dia el café de les vuit i quart del matí. Esperar aquells dos minuts observant com em prepares el café curt amb tassa petita. Una mirada ràpida, un mig somriure, un gràcies i un de res. Un cop d’ull als titulars del periòdic i un adéu en creuar la porta cap al carrer, pensant que potser m’observes marxar.

Cada dia el gintònic de les vuit i quart del vespre. Got ample, dos glaçons, una mica de blau, una mica de transparent, les mirades que es creuen, un mig somriure, un gràcies i un de res. Una ullada fugaç als titulars del noticiari que surten a la televisió. Un glop. Una altra ullada a les imatges del televisor sense prestar-hi gaire atenció. Un segon glop, lent, alhora que contemple com voltes per les taules i atens els clients. Un adéu en aixecar-me del tamboret i un fins demà en creuar 
la porta del bar per tornar a la realitat.

dijous, 30 de maig de 2013

Incondicionalitat latent



Il·lustració de Laulauenlaseuatinta
L'hauria estimat sempre. No podia explicar-ho ni entendre-ho, però sabia que sentia una incondicionalitat total cap a aquell noi de cabells clars i mirada obscura. Llàstima que el destí, la vida i les circumstàncies s'havien encarregat de fer-li notar reiteradament que la qualitat d'incondicional no era suficient.
Havien passat els anys i ella se n'havia allunyat físicament i mentalment per sofrir menys. Aquella determinació fixada a apartar allò dolent la va fer llançar-se de ben jove a viure un somni que per a molts era una fantasia impossible de complir.  Aquella tarda d'hivern, ell va escoltar les seues intencions i no hi va haver paraules dolces i amables. Va dir-li amb gran contundència que allò era un gran despropòsit, que acabaria sent un fracàs absolut, que deixara ja de pensar en tantes  bajanades i es dedicara a fer alguna cosa útil.
La Carme encara podia visualitzar aquell moment i escoltar aquelles frases que tant de mal li feien, però al mateix temps tirava la vista enrere i també podia recordar cada país en què havia estat, cada una de les ciutats bellíssimes en què havia actuat, davant de públics formats per milers, espectacles en què l'energia fluïa i sobrepassava, sensacions impossibles de viure si no s'està a dalt d'un escenari.
Havia cantat molt, havia ballat molt, havia conegut artistes increïbles i sempre des d'aquella posició on se sentia tan còmoda, tan ella: a prop del centre, però no en ell, fent allò que més l’apassionava: cantar, però sense ser l'estrella. Vivint cada actuació al màxim, veient les mirades dels seguidors, però sense notar el pes de la total responsabilitat.
Ara rememorava amb gran nostàlgia tots aquells moments i se sentia orgullosa d'haver pres la decisió de marxar per fer el seu camí quan gairebé era una nena, encara que el cor sempre el va tenir ancorat a ell, anara on anara i fera el que fera. Tot i haver estat amb homes excepcionals i fascinants, ell sempre havia estat latent. La incondicionalitat no havia desaparegut, sols havia minvat en intensitat.
Després de trenta anys, la Carme es  trobava de nou al seu país després d'aquell llarg i forçat exili per la supervivència de la seua ànima.  Ell havia desaparegut per sempre i amb això s'havia acabat el conte definitivament, la possibilitat remota, amagada en l'inconscient, d'un final feliç en què ell descobrira que l'estimava. 
El buit era real, inevitable i l'havia d'afrontar, per això s'havia d'acomiadar d'ell per última vegada, tancar el cercle i seguir endavant.

dijous, 31 de gener de 2013

Ara un mitjó, ara una samarreta...

Il·lustració: laulauenlaseuatinta
El gener sempre havia sigut un mes difícil, dels de finalitzar i començar moltes coses. S'havia acabat el Nadal, però l'enllumenat del carrer amb motius de cabaret continuava penjat per tot el Paral·lel, apagat, fent notar que les festes havien passat i que ja no era temps d’estar allí observant passar els cotxes i els transeünts. 

La Júlia va eixir al balcó i va començar a estendre la roba. Eren sols les vuit del vespre d'un disset de gener, però el fred i la humitat d'aquells dies li recordaven que, encara que el Nadal havia estat càlid, l'hivern no havia marxat. Mentre penjava la roba, a poc a poc, amb les  pinces de fusta que li quedaven al cistell –ara un mitjó, ara una samarreta...– va mirar els llums i l'avinguda i es va preguntar si algun dia la vida deixaria de ser cíclica.  Un altre any, una altra apocalipsi del món superada, un altre dècim de la loteria no agraciat, un altre que sí...

Sorolls, veus cridant: «Agafeu aquell jove, és un lladre!».

La Júlia es va sorprendre de veure (des del balcó) el senyor farmacèutic de davant de casa córrer darrere aquell delinqüent amb tanta agilitat. Un minut i arribada del mossos, detenció del noi i el senyor farmacèutic donant declaració dels fets. 
—En els últims anys, amb la crisi, els robatoris s'han fet cada cop més habituals, ens sentim molt insegurs,  i això és intolerable —explicava ell amb veu ferma.

La Júlia el va recordar darrere el taulell de la farmàcia i li va costar assumir que aquell individu d'una seixantena d'anys i braços tatuats poguera tindre tan bona forma física. Sempre havia imaginat que darrere d'aquell home tant eixerit, que no dubtava a mostrar-li el seu millor somriure quan ella anava a comprar algun medicament urgent i que parlava un bon anglès quan atenia algun turista, hi havia la història d'una persona avançada al seu temps. Un d'aquells que als anys setanta  va escapar a Anglaterra per viure a una comuna i va tornar coneixent l'idioma i amb un tatuatge en cada braç. Devia haver tornat a la ciutat quan els seus pares, d'edat avançada,  van decidir deixar de passar-li diners perquè tornara i se centrara en portar una vida més convencional per fer-se càrrec del negoci familiar, que per a això li havien pagat els estudis.

L'incident havia quedat solucionat i el senyor farmacèutic va tornar caminant a pas normal al seu establiment. La Júlia, que ho havia observat tot, va tancar la porta del balcó amb cura, assegurant-se que quedara ben fixada, perquè volia deixar el xivarri fora i anul·lar qualsevol facilitat d'accés al pis per a un possible lladre. 

El rellotge marcava les nou i quart, arribava tard com ja començava a ser habitual en ella, i encara havia de posar-se un vestit preciós i arreglar-se per a baixar. Ell la devia estar esperant a la Plaça del Sortidor, recolzat en alguna cantonada fent-se un cigarret d'aquells de tabac d'embolicar, pensant que de segur ella s'hauria entretingut en algun fascinant detall de la vida quotidiana mentre el temps seguia corrent.

dilluns, 3 de desembre de 2012

Idealisme alienat



Il·lustració de Laulau Enlaseuatinta
Il·lustració de Laulau Enlaseuatinta



Estava clar. Tenia dos opcions: salvar el món, i potser amb això salvar-se ella, o deixar-se portar pel caos, unir-se al suposat enemic i no lluitar, ja que realment no hi havia cap cosa que valguera la pena preservar.

De menuda, sempre havia sigut una gran seguidora de sèries de ciència-ficció i de pel·lícules sobre fenòmens paranormals i éssers vinguts d'altres planetes. Se les mirava amb expectant fascinació i molta por, alhora. Un cop dins del llit, disposada a dormir, demanava en silenci a Déu que si us plau no baixara cap extraterrestre a abduir-la, perquè no se sentia preparada per marxar a un altre planeta.

Amb els anys tot allò havia quedat en l'oblit, reduït a una còmica anècdota d'infantesa, a aquelles nits sense poder agafar la son per haver vist algun capítol d'aquella sèrie americana d'expedients inclassificables.


Com li hauria agradat que alguna persona li haguera advertit que allò no quedava tan lluny de la realitat. Ara, trenta anys després, es trobava amb el paper assignat de salvadora del món davant les forces invasores d'éssers d'origen desconegut. Ella sols havia evitat que un iaio fóra aixafat per una nau alienígena, res més; no pretenia ser el símbol de la resistència nativa ni formar part de l'aparell coercitiu de l'estat. Però, tot i això, l'havien escollida com a líder, les circumstàncies ho havien fet, i estranyament no sentia el pes de la responsabilitat a sobre seu, sinó una profunda indiferència envers tot allò que l’envoltava que la impulsava a pensar si, veritablement, no seria millor per a tots deixar-se abduir sense mostrar oposició, ser més agosarats, i provar un món nou on potser les crisis econòmiques globals no existirien i es podria viure una mica millor. 
I allí es trobava, dubitativa, davant la multitud que esperava amb ulls impacients que ella prenguera una decisió transcendent que ho canviara tot. Finalment, després d'uns minuts, va dir:
—Fa temps que les individualitats predominen sobre la importància del col·lectiu. Fa massa que les coses no funcionen. No tinc poder, sols sóc una veu més entre moltes. Adéu, amics. Jo marxe perquè aquí no em queda res: ni l'esperança que el canvi siga possible ni que valga la pena lluitar per ell. Sé que busqueu desesperadament algú que us guie, que us assegure quin és el camí correcte, però jo no el sé i possiblement mai el sabré, ni jo ni ningú. Així que cadascú hauria d’elegir, assumir la responsabilitat de la seua elecció i actuar en conseqüència.

D'entre aquella audiència atemorida, callada i sobrepassada pels esdeveniments imprevistos dels últims dies, va sorgir la veu d'un jove que la va increpar, cridant-li:
—I tu, ara, no estàs sent totalment individualista? Com pots parlar de la importància del col·lectiu i suggerir que cadascú mire únicament per ell? Com pots fer aquest discurs contradictori i marxar?!
La Clara el va mirar fixament i amb tristesa durant uns instants, sabia que ell tenia raó, però ella ja no tenia esperança, ja no creia en ideals. Així que davant d'aquella gentada va començar a pujar a la nau, sense mirar enrere, amb la pena al cor de qui sap que tot ja estava perdut molt abans de començar.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

No va trobar cap raó per a romandre


Il·lustració: laulauenlaseuatinta

—Gràcies per la franquesa. Ens veiem en un futur proper. 

Sols van coincidir cinc minuts: les entrades al teatre s'havien exhaurit i ja no hi havia excusa per a quedar-se i compatir una estona més amb ell. Començava a fosquejar, el dia cada vegada s'escurçava més, i ell no va trobar cap raó per a romandre, de manera que va marxar amb aquella frase plena de solemnitat que recordava a una època passada. Ella es va quedar plantada en aquell carrer de vianants i buit, davant d'aquell teatre de sessió iniciada, i va pensar amb certa nostàlgia en totes les coses bones que ell es perdria per no ser al seu costat.

Va començar a caminar per la vorera en direcció a casa, amb la mirada perduda, fins que una gran xerinola que arribava des de la llunyania, de l'encreuament de Rosselló amb Villarroel, li va cridar l’atenció. Podia escoltar música, bullícia de gent, cotxes que tocaven la botzina esperant per poder passar... Un ambient caòtic i festiu que no encaixava amb aquella nit de dimecres de tardor, ni amb aquella ciutat que sempre era d'allò més cívica.

El plugim de feia uns segons començava a convertir-se en pluja intensa i la Clara es va veure obligada a buscar aixopluc fins que l'aigua amainara. Refugiada en uns porxos de l'antic eixample, observa aquells desconeguts ballar, cantar, cridar, saltar... Aquell grup improvisat de músics tocava sense que res importara, com si el demà ple d'obligacions no existira, i allò la va impulsar a córrer per unir-se a aquell ambient de llibertat il·limitada.

Sense gairebé adonar-se es va trobar al bell mig d'aquell enrenou desconcertant i melòdic. El swing marcava el ritme i el cos de la Clara va començar a moure's sense resistència mentre la pluja anava mullant-la. Va girar una vegada i una altra i una altra! La seua bossa no va resistir aquella força centrifuga que havia creat i tots els objectes acumulats durant el dia van sortir disparats cap a fora per caure seguidament al terra. Cap dels presents es va immutar, ningú, ni tan sols la Clara, va deixar de gaudir per recollir quatre objectes quotidians i inanimats totalment prescindibles. S'havia de viure l'encís del moment i no preocupar-se per allò material.

D’entre tot aquell desori va sorgir un noi que va parar de ballar per aproximar-se a la Clara i dir-li amb tota la naturalitat del món:
-Pren, Clara, crec que aquesta carmanyola és teua. He vist com et queia al terra.
- Gràcies, però no calia. Ja ho donava tot per perdut.
- Per cert, no sabia que hi venies.
- Jo tampoc. Ni que un futur proper seria avui mateix.