Doncs hauré de dir adéu a Urgell. Adéu als seus grans finestrals exteriors de llum encegadora, a les habitacions de forma irregular, als banys antics estil Eixample i a l’immens saló, centre neuràlgic d'aquelles festes multitudinàries allargades fins a no tenir hora.
S'han acabat les sirenes de les ambulàncies arribant al Clínic, les campanades diàries de la Industrial, passar per davant el bar La Parada o anar caminant fins al tram per recórrer part de la Diagonal.
Diré un "fins aviat" a la blava i a aquest barri d'illes regulars i cantonades amb xamfrà. I agafant caixes de cartró, em prepararé per a empaquetar el que ha sigut la meua vida durant aquests anys, en aquest racó d'aquesta ciutat, per traslladar-me a un altre barri connectat per la verda.
Amb sensació nostàlgica mire ara el pis mentre guarde la roba. És com si una petita part de mi anara a quedar-se en aquest indret inanimat, en aquestes quadre parets que ja havia fet meues. I d'aquesta manera deixaré Urgell, sentint-me estranyada per deixar el primer lloc on vaig viure ací i a la vegada il·lusionada per tot el que vindrà!
