dimarts, 26 de novembre de 2013

Road Trip....Aquell estiu...

Château d'Aguilar 
Havien passat cinc hores de viatge dalt d’aquell híbrid entre cotxe i furgoneta carregats fins al sostre d’estris de càmping, tendes, motxilles… Tothom insistia al Jan que havia de fer una parada en el punt més pròxim.

—El cos humà no pot aguantar tant! —exclamava la Júlia, tractant de posar mala cara—. De superhumans, n’hi deu haver al món dos o tres, Jan, i tots sabem que tu ets un d’ells, però entén que la resta som simples mortals, així que parar per fer uns bàsics no estaria gens malament.

El Jan no havia begut cap líquid ni ingerit res de menjar durant aquelles hores, desobeint els consells radiofònics de les autoritats que aconsellaven aturar-se cada dues hores i beure molta aigua per combatre les altes temperatures. També havia ignorat les queixes dels seus amics, que es repetien amb creixent insistència des de feia una llarga estona. Ell ho tenia molt clar: per guanyar eficiència i concentrar-se en la conducció, el més adequat era no menjar ni beure res fins a arribar a la destinació. La Júlia se’l mirava amb un somriure irònic. Després de tants anys i seguia sent exactament igual, un noi d’aquells molt nois. De gran agilitat mental i amb una enorme capacitat per simplificar el fet més complex i, també, una persona d’aquelles que és impossible fer que canvie d’opinió.

En un dels seients del darrere es trobava la Llim, quieta, al costat d’una de les finestres del cotxe. Havia trobat un paper vell i dibuixava per l’anvers. Concentrada en allò, era l’única que no emetia cap queixa al Jan. Per a ella aquell viatge era una mena de regal inesperat, ja que hi era perquè havien ajornat la inauguració d’una de les seues exposicions. I és que resulta que la Llim era una reconeguda artista conceptual molt sol·licitada a Berlín i, tot i que a ella aquest títol li resultava d’allò més pedant, tothom reconeixia que tenia una immensa i captivadora creativitat innata. A més, el seu nom sols feia que reforçar aquella idea, perquè era diferent, com tot el seu art. Sempre era curiós veure algun dels seus documents oficials d’identitat, on hi havia escrit el seu nom complet: Llimera. Nom que feia honor a l’herència d’uns pares llauradors que l’havien concebuda una nit d’estiu sota aquell tipus d’arbre. Li encantava aquell nom tan excèntric, que deia tant d’ella i dels seus orígens, i quan algú se’n volia burlar sempre deia amb bon humor: «Almenys els meus pares fa trenta anys no estaven sota una garrofera.»

El Mat continuava absort mirant a través de la finestra aquells paisatges regulars de tonalitats càlides. Cada mitja hora deia alguna frase sense gaire convicció «Vinga, Jan, ara sí que sí; a la pròxima pares que no tenim res de menjar.» De tant en tant la Llim l’observava. Sempre havia pensat que ell pertanyia a aquell grup de persones massa intel·ligents, tant, que són incapaces de ser felices. Sabia que mentre ell mirava el paisatge la seua ment no parava de fer voltes i, segurament, devia reflexionar sobre alguna de les grans preguntes existencials de l’ésser humà: què fem?, què busquem?, quin sentit últim té tot? O potser devia fer càlculs sobre l’hora exacta d’arribada i el combustible utilitzat.

S’havien detingut en aquell 15 d’agost amb la xafogor del migdia ofegant-los. Els envoltava un paratge desèrtic ple de grocs desiguals. Cap senyal de vida, sols les xitxarres que sonaven cada vegada més fort i els recordaven que estaven en plena natura, al mig del no-res, en aquell indret indeterminat d’un país pioner en drets i llibertats.

El cotxe no volia arrencar des de feia hores, no li quedava energia, i a ells tampoc. La Júlia seia a la vora de la carretera. Sentia que cada cop li quedava menys espai a la pell per a les picades de mosquits, i el desfici era cada vegada menys suportable amb aquelles elevades temperatures. El Jan es trobava al seu costat i tenia la sensació que el seu cos defalliria en uns minuts. Mentalment es repetia que el cos humà pot aguantar molt més del que ens imaginem. No podia evitar lamentar-se per no haver begut aigua ni haver menjat res durant tantes hores. Ara se sentia tan dèbil. Però aguantaria com sempre havia fet amb tot i amb tots; no es podia desmaiar ara, en aquella carretera secundària allunyada de la civilització, al costat de kilòmetres i kilòmetres de camp de secà.

El Mat caminava d'un costat a l’altre, nerviós, amb la cigarreta a la mà. Feia cinc passes cap a la dreta, rumiava durant uns instants, es parlava molt baixet, feia mitja volta i tornava. El tabac se li anava esgotant i el paquet de cigars estava totalment arrugat per la tensió. Al Mat sempre li havia costat molt acceptar els girs inesperats de la vida. Tot havia d’estar previst amb suficient antelació. Sabia que no podia lluitar contra aquella situació ni aportar cap més solució, i això el frustrava profundament.

Mentrestant la Llim, asseguda a la carretera, feia un esbós d’aquell entorn fascinant utilitzant un tros de cartró i un llapis gastat. Era de les que feien art amb un dibuix a boli sobre un tovalló de paper de bar. Es trobava bé, tranquil·la. Havia fet les trucades pertinents, parlat amb les autoritats i en algun moment algú acudiria al rescat. Fins que arribaren se centraria en allò que més la calmava: crear.

Tres quarts, una hora, dues, tres… El sol va desaparèixer, començava a fer-se fosc i el vent a bufar amb força. El Jan i la Júlia van entrar al cotxe per resguardar-se. Es van reclinar als seients per descansar una mica i la Júlia va agafar la mà al Jan. Feia molts anys que no ho feia i allò el va reconfortar. Des de petits sempre els havia passat que quan estaven junts tot millorava, però amb el temps ho havien oblidat. Es van adormir. Fora seguia la Llim amb el Mat. Havia obert la llanterna i jugava amb ell a un joc de pedres i preguntes trivials que s’havia inventat. Sabia que allò l’ajudaria a aïllar-se dels seus pensaments, d’aquella ment que sempre anava a mil per hora i que l’asfixiava a poc a poc. Ell jugava responent ràpid a moltes de les qüestions. D’altres, les contestava perdent-se en els detalls, divagant sobre allò més intranscendent.

Unes llums s’apropaven veloçment. Devien ser les sis de la matinada. Acabava una etapa, però no l’última, d’aquell viatge acordat l’estiu de fa quinze anys.

dimarts, 17 de setembre de 2013

Cada dia el café de les vuit i quart



"Los Fernández" - Madrid
Cada dia el café de les vuit i quart del matí. Esperar aquells dos minuts observant com em prepares el café curt amb tassa petita. Una mirada ràpida, un mig somriure, un gràcies i un de res. Un cop d’ull als titulars del periòdic i un adéu en creuar la porta cap al carrer, pensant que potser m’observes marxar.

Cada dia el gintònic de les vuit i quart del vespre. Got ample, dos glaçons, una mica de blau, una mica de transparent, les mirades que es creuen, un mig somriure, un gràcies i un de res. Una ullada fugaç als titulars del noticiari que surten a la televisió. Un glop. Una altra ullada a les imatges del televisor sense prestar-hi gaire atenció. Un segon glop, lent, alhora que contemple com voltes per les taules i atens els clients. Un adéu en aixecar-me del tamboret i un fins demà en creuar 
la porta del bar per tornar a la realitat.

dijous, 30 de maig de 2013

Incondicionalitat latent



Il·lustració de Laulauenlaseuatinta
L'hauria estimat sempre. No podia explicar-ho ni entendre-ho, però sabia que sentia una incondicionalitat total cap a aquell noi de cabells clars i mirada obscura. Llàstima que el destí, la vida i les circumstàncies s'havien encarregat de fer-li notar reiteradament que la qualitat d'incondicional no era suficient.
Havien passat els anys i ella se n'havia allunyat físicament i mentalment per sofrir menys. Aquella determinació fixada a apartar allò dolent la va fer llançar-se de ben jove a viure un somni que per a molts era una fantasia impossible de complir.  Aquella tarda d'hivern, ell va escoltar les seues intencions i no hi va haver paraules dolces i amables. Va dir-li amb gran contundència que allò era un gran despropòsit, que acabaria sent un fracàs absolut, que deixara ja de pensar en tantes  bajanades i es dedicara a fer alguna cosa útil.
La Carme encara podia visualitzar aquell moment i escoltar aquelles frases que tant de mal li feien, però al mateix temps tirava la vista enrere i també podia recordar cada país en què havia estat, cada una de les ciutats bellíssimes en què havia actuat, davant de públics formats per milers, espectacles en què l'energia fluïa i sobrepassava, sensacions impossibles de viure si no s'està a dalt d'un escenari.
Havia cantat molt, havia ballat molt, havia conegut artistes increïbles i sempre des d'aquella posició on se sentia tan còmoda, tan ella: a prop del centre, però no en ell, fent allò que més l’apassionava: cantar, però sense ser l'estrella. Vivint cada actuació al màxim, veient les mirades dels seguidors, però sense notar el pes de la total responsabilitat.
Ara rememorava amb gran nostàlgia tots aquells moments i se sentia orgullosa d'haver pres la decisió de marxar per fer el seu camí quan gairebé era una nena, encara que el cor sempre el va tenir ancorat a ell, anara on anara i fera el que fera. Tot i haver estat amb homes excepcionals i fascinants, ell sempre havia estat latent. La incondicionalitat no havia desaparegut, sols havia minvat en intensitat.
Després de trenta anys, la Carme es  trobava de nou al seu país després d'aquell llarg i forçat exili per la supervivència de la seua ànima.  Ell havia desaparegut per sempre i amb això s'havia acabat el conte definitivament, la possibilitat remota, amagada en l'inconscient, d'un final feliç en què ell descobrira que l'estimava. 
El buit era real, inevitable i l'havia d'afrontar, per això s'havia d'acomiadar d'ell per última vegada, tancar el cercle i seguir endavant.

dijous, 31 de gener de 2013

Ara un mitjó, ara una samarreta...

Il·lustració: laulauenlaseuatinta
El gener sempre havia sigut un mes difícil, dels de finalitzar i començar moltes coses. S'havia acabat el Nadal, però l'enllumenat del carrer amb motius de cabaret continuava penjat per tot el Paral·lel, apagat, fent notar que les festes havien passat i que ja no era temps d’estar allí observant passar els cotxes i els transeünts. 

La Júlia va eixir al balcó i va començar a estendre la roba. Eren sols les vuit del vespre d'un disset de gener, però el fred i la humitat d'aquells dies li recordaven que, encara que el Nadal havia estat càlid, l'hivern no havia marxat. Mentre penjava la roba, a poc a poc, amb les  pinces de fusta que li quedaven al cistell –ara un mitjó, ara una samarreta...– va mirar els llums i l'avinguda i es va preguntar si algun dia la vida deixaria de ser cíclica.  Un altre any, una altra apocalipsi del món superada, un altre dècim de la loteria no agraciat, un altre que sí...

Sorolls, veus cridant: «Agafeu aquell jove, és un lladre!».

La Júlia es va sorprendre de veure (des del balcó) el senyor farmacèutic de davant de casa córrer darrere aquell delinqüent amb tanta agilitat. Un minut i arribada del mossos, detenció del noi i el senyor farmacèutic donant declaració dels fets. 
—En els últims anys, amb la crisi, els robatoris s'han fet cada cop més habituals, ens sentim molt insegurs,  i això és intolerable —explicava ell amb veu ferma.

La Júlia el va recordar darrere el taulell de la farmàcia i li va costar assumir que aquell individu d'una seixantena d'anys i braços tatuats poguera tindre tan bona forma física. Sempre havia imaginat que darrere d'aquell home tant eixerit, que no dubtava a mostrar-li el seu millor somriure quan ella anava a comprar algun medicament urgent i que parlava un bon anglès quan atenia algun turista, hi havia la història d'una persona avançada al seu temps. Un d'aquells que als anys setanta  va escapar a Anglaterra per viure a una comuna i va tornar coneixent l'idioma i amb un tatuatge en cada braç. Devia haver tornat a la ciutat quan els seus pares, d'edat avançada,  van decidir deixar de passar-li diners perquè tornara i se centrara en portar una vida més convencional per fer-se càrrec del negoci familiar, que per a això li havien pagat els estudis.

L'incident havia quedat solucionat i el senyor farmacèutic va tornar caminant a pas normal al seu establiment. La Júlia, que ho havia observat tot, va tancar la porta del balcó amb cura, assegurant-se que quedara ben fixada, perquè volia deixar el xivarri fora i anul·lar qualsevol facilitat d'accés al pis per a un possible lladre. 

El rellotge marcava les nou i quart, arribava tard com ja començava a ser habitual en ella, i encara havia de posar-se un vestit preciós i arreglar-se per a baixar. Ell la devia estar esperant a la Plaça del Sortidor, recolzat en alguna cantonada fent-se un cigarret d'aquells de tabac d'embolicar, pensant que de segur ella s'hauria entretingut en algun fascinant detall de la vida quotidiana mentre el temps seguia corrent.