Quan vam deixar d’entre el joc

Il·lustració Laulauenlaseuatinta

Amb el rostre contingut, tractant d’evitar mostrar qualsevol senyal d’afecte, ens vas mirar serenament durant uns segons i mil pensaments es van amuntegar alhora, però ja havies pres una decisió. Vas llançar un llarg sospir catàrtic, que ho va deixar anar tot, i et vas quedar buit, lleuger i alié a tu mateix. Finalment, amb certa aflicció a la veu ens vas dir:

No puc acomiadar-me. Mai no ho he sabut fer. Molta sort!

I amb aquella frase vas tancar la porta, ens vas deixar i els dies van començar a córrer, de vegades pausats, ralentitzats i inhumans, d’altres de pressa, fugaços i mai especials. Només comptava poder-los ratllar d'aquell calendari de fons blanc, números negres i títols vermells. Sols valia desfer-se d’aquell any el més ràpid possible i sense dolor, passant, únicament, per la superfície de tot i de tots, perquè ja no ens perdríem res, perquè ja res no importava. Trobant a faltar les teues cançons, que sempre sonaven de fons quan estàvem a casa. A poc a poc, en vam anar descobrint altres de noves que començaren a inspirar-nos per a  la batalla. Tot es mantenia igual, però amb matisos: ja no hi havia dolços a les postres perquè ja no hi eres, però d’altra banda, seguien augmentant  al prestatge del saló les ampolles buides de vi, d’etiquetatge preciós, però tu ja no estaves allí per exclamar que admirable era l’harmonia del conjunt.

Els dies seguien avançant, mentre ens esforçàvem per empetitir el teu record i fer-nos forts. Per fi, les sorolloses obres de la façana, que ens havien robat el sol durant aquell llarg hivern, van finalitzar, i van deixar que el sol travessara els vidres i ens donara llum. Quedava poc perquè arribara l’estiu, quedava poc per poder obrir el balcó a mitjan tarda i cridar com  bojos que et seguíem trobant a faltar. I sense adonar-nos-en ens vam trobar preparats. Llestos per a córrer, saltar, volar, lluitar o fer qualsevol cosa i, en el fons, impotents per no poder compatir-ho amb tu que tant ens havies ensenyat.

I va acabar aquell any i ens vam dissoldre entre les masses com si fórem una persona qualsevol, fent el que fa tothom, amagant que érem especials, tractant de fer el que vas fer tu i ignorant que algun dia hauríem de lliurar la temuda batalla. Oblidant que allò ho canviaria tot perquè hi hauria una victòria o una derrota definitiva que marcaria el rumb, que decidiria el nostre destí i el de la resta. Però què ens importava ja, si havíem deixat d’entendre com funcionava el joc.