Simplement, són coses que passen

Il·lustració de Laulau Enlaseuatinta

Assegut, l'esperava al bar de la cantonada de la plaça de sempre, aquella on abans s'havien trobat tantes vegades. A la terrassa, fent-se una cigarreta, observava la gent voltar mentre veia com corrien les agulles del rellotge. Potser ella no acudiria.

De sobte, des de l'altra punta de la plaça, va sortir una noia que caminava enèrgicament cap a ell. Vestit verd, sabates altes, aquell cabell negre intens –que no havia canviat amb el temps– recollit… estava igual, però diferent. Un minut i ja la tenia al davant dient-li:

—Disculpa el retard, he tingut una reunió a última hora que s'ha allargat.

Dos petons a la galta per compromís i van seure a la taula. En aquell moment, ella va haver de fer un gran esforç per no fer-li una forta abraçada i escridassar-lo: «On t'havies clavat els últims set anys?».

Parlaren de tot i de res. Cap tema destacable, tot els anava bé. Alguna anècdota del passat, algun mig somriure... Es va fer hora de sopar i ella li va dir que se n’havia d’anar ja; l'esperaven.

Alhora que ella s'aixecava de la cadira, ell la mirava fixament als ulls. Finalment, no es va poder resistir i li va llençar la pregunta:

—Clara, ara digue’m  la veritat . Com estàs?

Aquella pregunta la va paralitzar durant uns instants, però de seguida va contestar:

—Perfectament, Pau. No ho veus? Tinc una vida bastant bona, mitjanament normal, i en els temps que corren això ja és molt! Creus que es pot demanar més?

Sense dubtar, ell li va respondre:

—No ho sé, digue-m’ho tu.

Clara va sentir que la ràbia l’envaïa per dins i va maleir que ell la coneguera tan bé. Finalment, va explicar-li la veritat:

—Ja saps que, encara que tot em vaja bé, em costa acceptar que tot ha de continuar així durant anys. Sento que m'estic perdent alguna cosa, que potser aquest no és el meu lloc. D’aquí a dues setmanes marxaré per no tornar-hi. Encara no l’hi he dit a ningú.

Ell s'acostà a ella, que ja estava dreta a punt de marxar, i li va preguntar:

—Clara, podria anar amb tu?

Ella no podia creure el que estava escoltant. Després de tant de temps, com era capaç d’atrevir-se a plantejar-li aquella proposició? De manera contundent i sense vacil·lar li va dir:

—Pau, el dia que em vas canviar per la resta vas deixar clar que ja no volies formar part de la meua vida. Ara ja és massa tard. Creus que és fàcil deixar d'estimar algú d'un dia a l’altre? A una persona que desapareix sense més ni més i que fins al dia anterior formava part de la teua vida?

Ell amb tota la franquesa del món, sols va poder dir-li:

—Mira, Clara, simplement, són coses que passen.

Ella, gairebé enfurismada, va respondre:

—Doncs, a mi encara no m'ha passat!

Ràpidament, va pagar el compte i sense mirar-lo se'n va anar creuant en perpendicular la plaça. Ell únicament es quedà observant-la, veient com s’allunyava cada cop més. Sabia que seria l'última vegada que la veuria. 

Avui no crec que puga anar a dinar. A sopar, tampoc.

Dijous. 7:54 h.

—Adéu mare. Me'n vaig corrent que arribaré tard al treball.

—Molt bé, fill. Ens veiem a l'hora de dinar.

Vas tancar la porta de casa, vas agafar el cotxe i vas conduir cinc minuts fins arribar a casa l'Albert. Allí t'esperava el teu amic recolzat sobre el seu cotxe, fumant el primer cigarret del dia. Vas aparcar i vas traure la maleta que havies posat al maleter la nit anterior quan tothom dormia. No pesava gaire, perquè havies decidit no portar lligams i deixar-ho gairebé tot.

Abans de pujar al cotxe de l'Albert vas revisar nerviós que portares el més important: passaport, bitllet d'avió d'anada i uns quants dòlars per a l'arribada. Ja dalt del cotxe, vas posar la ràdio, aquella emissora de música estranya que t'agradava tant, i mentre travessàveu els carrers del poble anaves observant-ho tot amb la mirada d'aquell que s'acomiada per un llarg temps incert. Et vas adonar en aquell mateix instant que ja començaves a trobar-ho tot a faltar, però ja era massa tard. Havies decidit no mirar enrere mai més i no repensar tant les coses.

Durant el trajecte per l’autopista anàveu parlant de tot. De quan éreu xiquets, del futur, de la incertesa dels somnis… Quan vau arribar a l'aeroport l'Albert et va donar una forta abraçada i et va dir: "El món és dels valents, així que no dubtes i endavant!". I allí et va deixar. Sol davant la porta de l'aeroport enfrontat al destí que havies decidit marcar.

Entrares, buscares la porta d'embarcament i, mentre feies un cafè esperant l'eixida del vol, vas fer una trucada: “Mare, ho sent, avui no crec que puga anar a dinar. A sopar, tampoc”.

Ho deixaria per a demà

Es va despertar a poc a poc, amb una sensació estranya d'alliberament i lleugeresa. Es va quedar immòbil, llarga estesa al llit. No sabia ben bé on es trobava, li va costar reconèixer que estava a la caseta de la platja. Quantes hores o dies havien passat? No sabia situar-se ni recordar com havia arribat fins allí. Semblava estiu i notava la brisa i el soroll de les ones a tan sols uns metres. Es va girar i va sentir el buit que hi havia al seu costat. "Un llit massa gran per a una sola persona", va pensar.

Es va aixecar lentament i va aguaitar per la finestra. La platja romania deserta. Per la llum, no devien ser més de les vuit del matí. Va voltar per dins d'aquella caseta on havia passat tants estius de menuda, però cap record li venia a la ment. El més sorprenent és que aquella atemporalitat sense sentit no l'espantava gaire.

A la cuina va veure escrita una nota amb la seua lletra que deia "Truca a aquest número, és el del Pau". Va marcar per inèrcia, pausadament, aquells nou números que li resultaven tan desconeguts com el nom d'aquell noi.

—Hola? Pau? Sóc la Júlia, crec que he de parlar amb tu —va dir amb veu neutra.

—Sí , Júlia, sóc jo. Em reconeixes? Sé que no entens res, però tinc la resposta.

—Per què estic aquí? Qui ets? Què m'ha passat? —va dir ella una mica atabalada.

—Tu i jo som amics de tota la vida, ens coneixem des de l'escola. Recordes que sempre em deies Pauet? Bé, potser ara no saps ni qui sóc —va dir ell amb resignació.

—Si fóssim amics et recordaria! —va cridar alarmada.

—Acabes de despertar després de tres mesos d'estat latent. En contra del que t'aconsellàvem, vas decidir prendre aquelles píndoles experimentals que prometien eliminar tots els mals records i algun dels bons, com a efecte secundari. Al calaix de la tauleta de nit tens una llibreta on et vas deixar explicat el perquè de tot plegat. Sols esperem que la Júlia que coneixíem no s'haurà esborrat per complet.

Va obrir el calaix i va treure aquella llibreta de tapes negres i fulls groguencs, que no recordava que li encantava, i va començar a llegir la primera pàgina:

"Si estàs llegint aquest escrit és perquè finalment vas decidir arriscar-te per avançar. Arriscar-te, potser fins a l'extrem, a canvi d'eliminar tot allò que t'angoixava i no t'havia deixat gaudir dels últims anys. Mai sabràs si tornaràs a ser la mateixa, perquè, ho acceptem o no, els mals records formen part de l'existència humana i tant els bons com els dolents ens fan ser el que som. Ara ja no ets la Júlia que havies estat abans. Així que aprofita-ho i viu!”

Va deixar la llibreta sobre la tauleta de nit, i es va tornar a posar al llit en diagonal, ocupant-lo tot. Va tancar els ulls i va es va dir interiorment: massa responsabilitat, això de convertir-se una altra persona, massa en què pensar.

Ho deixaria per a demà.

No ho entenc

En veure-la entrar, els companys de treball van detectar, amb un sol cop d'ull, que alguna cosa la inquietava. Aquell abric taronja de quadres negres, les botes vermelles, la bufanda verda i aquella diadema rosa feien evident que alguna cosa no anava bé. Sense dir ni una paraula, es va asseure a la taula i es va quedar contemplant durant una llarga estona aquella pila de papers pendents que tenia al davant. No va saludar efusivament tot el món, com era habitual. No va anar a la cuina a fer-se un café llarg ni va criticar les últimes retallades del govern mentres connectava l'ordinador.

No va dir res en tot el dia, sols va murmurar algun "no ho entenc" de manera tan imperceptible que pocs se'n van adonar. Deu minuts abans de l'hora de plegar, va agafar les seues coses i va marxar. Els companys sabien que aquella barreja incoherent de colors era la manera que tenia la Clara de dir-li al món que no estava bé, encara que si li preguntaven ho negaria amb rotunditat i afirmaria que estava perfectament.

Aquella mateixa nit va acudir a una festa, a la qual feia molt temps que havia dit que aniria. Ja era massa tard per dir que no, així que sense ganes es va presentar al pis de la seua amiga, ple de gent que no coneixia i amb la qual no pensava interactuar. Va buscar amb la mirada, desesperadament, els seus amics. Va veure ràpidament que es trobaven al final del passadís i, esquivant possibles salutacions cordials amb desconeguts, es va apropar i els va llançar la pregunta que portava dins el cap, des que s'havia aixecat aquell dia a les set del matí:

—Per què ningú ha sigut capaç d'avisar-me que el temps se m'acabava? No ho entenc! És que els dies han passat tan de presa! I ara sols em queden unes setmanes fins que arribe el final! Ja no tinc temps de fer tot el que volia fer en aquesta vida. Us adoneu que ja no podré salvar el món ni fer-lo un lloc millor? Ja no podré inventar la xocolata sense calories, l'abric-motxilla, pujar l'Himàlaia ni viure a Xangai. Per què ningú m'ha renyat i m'ho ha deixat clar? Tan difícil era dir-me: “xiqueta, deixa de perdre el temps, has d'anar per feina”?

Els amics de la Clara se la van mirar amb cert escepticisme. Per uns segons, van pensar que estava sota els efectes d'alguna herba d'aquelles que es feia per a les infusions. Finalment, i de manera diplomàtica, li van dir:

—Clara, tranquil·litzat i seu. No creus que si no t'hem avisat és perquè encara et queda més d'un any per la trentena?! Que en tens vint-i-vuit, no vint-i-nou!!A més, d'on t'has tret això que se t'acaba la vida?

La Clara, impactada per aquella revelació inesperada, va començar a plorar i riure d'alegria.

—Ho havia oblidat per complet! Avui m’he despertat convençuda que ja no tenia temps. Està clar que açò és un senyal del destí! Una segona oportunitat! Tal volta és el moment d'anar per feina i començar a dissenyar el meu pla per a conquerir el món! ;-)

Fugint del Fred Polar

No sabia si se li havia esgotat la creativitat com a conseqüència de l'arribada d'aquell insuportable fred polar, però aquell full en blanc cada dia li resultava més immens. Cap idea li venia a la ment, res que poder contar. Com li podia estar passant això, a ella? Una reputada escriptora de thrillers, amb una llarga i consolidada trajectòria, amb més d'una desena de publicacions d'èxit al seu darrere.

Crear misteri, trames impossibles, donar pistes i enganyar el lector era el seu fort. Sempre li havia resultat molt fàcil construir totes aquelles històries, però no sabia per quina raó ara no li sortia. Va culpar aquell fred molest que li calava els ossos. Va tractar d'esquivar-lo marxant uns dies cap a les illes, però l'hivern no desapareixia. Ella, que era una dona mediterrània, no acostumada a aquells dies grisos i baixes temperatures, estava tot el dia malhumorada, perquè considerava que aquelles condicions meteorològiques eren ben poc pròpies d'aquella zona i havien d'acabar ja!

Un dia que tornava a casa cansada, gelada i enfadada amb l'oratge, va caure rendida al sofà, davant d'una d'aquelles pel·lícules de sobretaula alienants i, sense adonar-se’n, va allunyar tots aquells pensaments que les últimes setmanes l'angoixaven. Immersa en aquell film romàntic, de trama previsible i final feliç, antítesi de les històries dels seus llibres, va escoltar una frase que la va pertorbar: "Te echaría de menos, aunque no te hubiera conocido". Preciós, encantador, però com podia ser possible això? I allí mateix, sense esperar-ho, va trobar la inspiració per a crear la seua pròxima història. Això sí, amb poc de romanticisme i molt de misteri; el seu particular estil literari.

Apocalipsi Now

Sense saber com, ja havia viscut les vacances d'estiu, havia tornat a la feina, havia arribat el fred, s'havia escurçat el dia, havia passat el Nadal i havia entrat en l'apocalipsi.

Sí, havia canviat d'any, havia arribat al 2012 i al principi del final. Clara ho notava al carrer, parlant amb la gent, a la feina, llegint la premsa, amb els amics... Vingueren d'on vingueren els missatges tots repetien la mateixa idea: aquest serà el pitjor any. Retallades del govern, pujada d'impostos, baixada del poder adquisitiu, augment de l'atur, recessió, recessió i més recessió. Però el sistema no feia fallida (els poderosos ja s’encarregaven d’això). I els rics cada cop es feien més rics (família reial inclosa), i els pobres, més pobres. El sistema romania intacte i, fins i tot, accentuava la seva part més salvatge i poc humana. Al final, resultava que les grans empreses guanyaven, però no tant com abans, i els especuladors aconseguien menys marge de benefici, però clar, amb això no tenien suficient.

Clara no podia evitar preguntar-se quines intencions amagava aquesta negativitat palpable en la societat i fomentada pels governs i pels mitjans. Tot està molt malament, sí, però tant? I per què no s'ha dit abans? Per què s’ha deixat que arribàrem a aquesta situació? Què es guanya ara creant aquesta atmosfera d’intranquil·litat i de temor pel que pot succeir? I el més important: qui guanya? Es tracta de prevenir la ciutadania o de legitimar mesures dràstiques que retallen drets socials i donar ales a una economia que cada cop demostra més que no està al servei del ciutadà, sinó de l’anomenat "capital".

Un sentiment d'angoixa la va recórrer, per la incertesa del futur. Perquè què fer quan s'apropa el final? Amagar-nos davall del llit, emigrar, viure la vida com si demà s'acabara el món o preparar-se per a la revolució?


Pd: i què farem si ens canvien Internet tal qual l'entenem ara? A qui es protegirà finalment? Als ciutadans, als artistes o a una industria ( les discogràfiques i Hollywood) amb un sistema que ha quedat obsolet i que sols enriqueix a uns pocs i no precisament als creadors? Arribar a un punt equilibri serà possible amb tants interessos en joc?

El ritual sempre era el mateix

Pau va deixar ràpidament la maleta sobre el llit i, sense mirar gaire les condicions de l'habitació, va obrir les cortines i les persianes de totes les finestres. En uns segons, ja notava com una llum encegadora s'obria pas i li deixava veure amb un poc de dificultat, des d'aquell desè pis de l'hotel, una platja immensa de sorra blanca i d'aigües transparents que definien l'horitzó. Mentre buscava el banyador i la crema solar del cinquanta, li anaven venint pensaments solts al cap: aquesta vegada ho he allargat més, potser massa... Sabré fer surf... M'entendran quan parle...

Feia més de cinc anys que Pau viatjava a l'estranger cada Nadal. El ritual sempre era el mateix: cap a principis de setembre escrivia en paperets separats deu ciutats europees en les que no havia estat i que li agradaria visitar. Després, doblegava aquells papers acuradament en quatre, els posava en una bossa i els barrejava. A l'atzar en triava un i la ciutat que hi apareixia escrita es convertia en el seu destí. Comprava un vol d'anada que eixira el 24 de desembre a la tarda-nit i un de tornada el 26 al migdia. Aquesta tàctica d'esquivar els dies de Nadal li semblava magnífica! Passava la nit de Nadal arribant a un lloc nou que li feia il·lusió, el dia de Nadal descobrint una ciutat que sempre havia volgut conèixer i el 26 descansava una miqueta fins agafar l'avió a hora de dinar.

Aquest any va decidir apostar més fort, en el seu joc particular, i en comptes de ciutats europees, va decidir escriure en cada paperet un país no europeu on fora estiu. D'aquesta manera, no sols evitava el Nadal, sinó també el terrible hivern per uns dies. Finalment, la sort el va portar fins a aquell país paradisíac. Allí passaria aquella setmana de desconnexió, entre les ones, el sol i la calidesa, mentre la resta vivia el Nadal estàndard, el que s'havia de celebrar.

Pau se sentia realment orgullós cada any per la seua gesta, que considerava èpica! No consentia que les tradicions o el sistema li digueren quan havia d'estar en família o sentir-se immensament feliç i agraït a Déu o a l'univers. Pau volia fer aquest tipus de coses quan li vingueren de gust o com ell deia "quan sentira que era el moment adequat i no quan ho marcava el calendari comercial i uns costums que no reconeixia com a propis".