I quan penses que et queden 4 dies?

I de caducitat continua el tema… No es comenta massa, però les persones que tendim a la hipocondria tenim un altre concepte del temps i de la vida. Un dia estàs feliç i content amb tot el que t'envolta i, de sobte, descobreixes una malaltia a Internet i t'adones que els símptomes encaixen perfectament amb la teua persona: tu també veus borrós als matins (i de segur que no sols és perquè tens una mica de miopia). Tens mal de cap les nits de dijous (i no sols és perquè després de treballar passes unes quantes hores al pub irlandès de la cantonada). I per últim i definitiu, toleres malament les proteïnes pures (que mai no has tingut clar què són, però que sembla que siguen molt importants). 

I és just en aquell moment quan ho veus tot amb la màxima claredat: estàs malalt, molt perjudicat, "al borde de la muerte", i et deuen quedar uns 4 dies de vida. Sols necessites la confirmació d'una amiga metgessa per a saber que el teu destí ja està escrit. I a l'oficina, assegut a la cadira fent informes i power points, et dónes compte que res no té sentit, que potser estàs perdent un temps molt valuós, però no ixes corrent de l’oficina perquè no tens la confirmació d’un metge i et dediques a repassar  mentalment  totes les coses que voldries fer aquells 4 dies que et queden… I a vosaltres quines coses us agradaria fer? A mi, tirar-me en paracaigudes, menjar-me un tiramisú i contractar una xaranga que m’acompanye als llocs... Un, dos, tres, responda otra vez...