Fugint del Fred Polar

No sabia si se li havia esgotat la creativitat com a conseqüència de l'arribada d'aquell insuportable fred polar, però aquell full en blanc cada dia li resultava més immens. Cap idea li venia a la ment, res que poder contar. Com li podia estar passant això, a ella? Una reputada escriptora de thrillers, amb una llarga i consolidada trajectòria, amb més d'una desena de publicacions d'èxit al seu darrere.

Crear misteri, trames impossibles, donar pistes i enganyar el lector era el seu fort. Sempre li havia resultat molt fàcil construir totes aquelles històries, però no sabia per quina raó ara no li sortia. Va culpar aquell fred molest que li calava els ossos. Va tractar d'esquivar-lo marxant uns dies cap a les illes, però l'hivern no desapareixia. Ella, que era una dona mediterrània, no acostumada a aquells dies grisos i baixes temperatures, estava tot el dia malhumorada, perquè considerava que aquelles condicions meteorològiques eren ben poc pròpies d'aquella zona i havien d'acabar ja!

Un dia que tornava a casa cansada, gelada i enfadada amb l'oratge, va caure rendida al sofà, davant d'una d'aquelles pel·lícules de sobretaula alienants i, sense adonar-se’n, va allunyar tots aquells pensaments que les últimes setmanes l'angoixaven. Immersa en aquell film romàntic, de trama previsible i final feliç, antítesi de les històries dels seus llibres, va escoltar una frase que la va pertorbar: "Te echaría de menos, aunque no te hubiera conocido". Preciós, encantador, però com podia ser possible això? I allí mateix, sense esperar-ho, va trobar la inspiració per a crear la seua pròxima història. Això sí, amb poc de romanticisme i molt de misteri; el seu particular estil literari.

Apocalipsi Now

Sense saber com, ja havia viscut les vacances d'estiu, havia tornat a la feina, havia arribat el fred, s'havia escurçat el dia, havia passat el Nadal i havia entrat en l'apocalipsi.

Sí, havia canviat d'any, havia arribat al 2012 i al principi del final. Clara ho notava al carrer, parlant amb la gent, a la feina, llegint la premsa, amb els amics... Vingueren d'on vingueren els missatges tots repetien la mateixa idea: aquest serà el pitjor any. Retallades del govern, pujada d'impostos, baixada del poder adquisitiu, augment de l'atur, recessió, recessió i més recessió. Però el sistema no feia fallida (els poderosos ja s’encarregaven d’això). I els rics cada cop es feien més rics (família reial inclosa), i els pobres, més pobres. El sistema romania intacte i, fins i tot, accentuava la seva part més salvatge i poc humana. Al final, resultava que les grans empreses guanyaven, però no tant com abans, i els especuladors aconseguien menys marge de benefici, però clar, amb això no tenien suficient.

Clara no podia evitar preguntar-se quines intencions amagava aquesta negativitat palpable en la societat i fomentada pels governs i pels mitjans. Tot està molt malament, sí, però tant? I per què no s'ha dit abans? Per què s’ha deixat que arribàrem a aquesta situació? Què es guanya ara creant aquesta atmosfera d’intranquil·litat i de temor pel que pot succeir? I el més important: qui guanya? Es tracta de prevenir la ciutadania o de legitimar mesures dràstiques que retallen drets socials i donar ales a una economia que cada cop demostra més que no està al servei del ciutadà, sinó de l’anomenat "capital".

Un sentiment d'angoixa la va recórrer, per la incertesa del futur. Perquè què fer quan s'apropa el final? Amagar-nos davall del llit, emigrar, viure la vida com si demà s'acabara el món o preparar-se per a la revolució?


Pd: i què farem si ens canvien Internet tal qual l'entenem ara? A qui es protegirà finalment? Als ciutadans, als artistes o a una industria ( les discogràfiques i Hollywood) amb un sistema que ha quedat obsolet i que sols enriqueix a uns pocs i no precisament als creadors? Arribar a un punt equilibri serà possible amb tants interessos en joc?

El ritual sempre era el mateix

Pau va deixar ràpidament la maleta sobre el llit i, sense mirar gaire les condicions de l'habitació, va obrir les cortines i les persianes de totes les finestres. En uns segons, ja notava com una llum encegadora s'obria pas i li deixava veure amb un poc de dificultat, des d'aquell desè pis de l'hotel, una platja immensa de sorra blanca i d'aigües transparents que definien l'horitzó. Mentre buscava el banyador i la crema solar del cinquanta, li anaven venint pensaments solts al cap: aquesta vegada ho he allargat més, potser massa... Sabré fer surf... M'entendran quan parle...

Feia més de cinc anys que Pau viatjava a l'estranger cada Nadal. El ritual sempre era el mateix: cap a principis de setembre escrivia en paperets separats deu ciutats europees en les que no havia estat i que li agradaria visitar. Després, doblegava aquells papers acuradament en quatre, els posava en una bossa i els barrejava. A l'atzar en triava un i la ciutat que hi apareixia escrita es convertia en el seu destí. Comprava un vol d'anada que eixira el 24 de desembre a la tarda-nit i un de tornada el 26 al migdia. Aquesta tàctica d'esquivar els dies de Nadal li semblava magnífica! Passava la nit de Nadal arribant a un lloc nou que li feia il·lusió, el dia de Nadal descobrint una ciutat que sempre havia volgut conèixer i el 26 descansava una miqueta fins agafar l'avió a hora de dinar.

Aquest any va decidir apostar més fort, en el seu joc particular, i en comptes de ciutats europees, va decidir escriure en cada paperet un país no europeu on fora estiu. D'aquesta manera, no sols evitava el Nadal, sinó també el terrible hivern per uns dies. Finalment, la sort el va portar fins a aquell país paradisíac. Allí passaria aquella setmana de desconnexió, entre les ones, el sol i la calidesa, mentre la resta vivia el Nadal estàndard, el que s'havia de celebrar.

Pau se sentia realment orgullós cada any per la seua gesta, que considerava èpica! No consentia que les tradicions o el sistema li digueren quan havia d'estar en família o sentir-se immensament feliç i agraït a Déu o a l'univers. Pau volia fer aquest tipus de coses quan li vingueren de gust o com ell deia "quan sentira que era el moment adequat i no quan ho marcava el calendari comercial i uns costums que no reconeixia com a propis".

Aquesta no era l'actitud

Cansada de reinventar-se, va decidir que ja no ho faria més. Deixaria el ritual de posar-se objectius cada setembre i crear-se expectatives de tot el que vindria. Ja s'havia cansat. A partir d'ara treballaria l'expectativa zero. Estava segura que al seu "coacher" personal això no li semblaria gens correcte i la renyaria, com cada vegada que s'expressava a través de pensaments negatius, repetint-li que aquesta no era l'actitud.

Feia temps que ja havia aprés gairebé tota la teoria de l'optimisme: mirar la part bona de les coses, esperar sempre el millor, buscar el canvi per un mateix... No parava d'esforçar-se i quasi sempre acabava amb decepcions. Hauria d'assumir que a ella no li funcionava, que no havia nascut per veure la vida de manera positiva, encara que se suposara que era la millor manera. Hauria de deixar la teràpia que tant la reconfortava i empendre el camí en solitari. Era el moment d'iniciar un període d'amnistia en què seria negativa quan li donara la gana. Podria maleir el transport públic, frustrar-se si s'aixecava amb el peu esquerre o menjar-se un quilo de xocolata si li venia de gust. Després d'aquest període d'«antipotimisme» ja decidiria si plantejar-se alguna mesura més radical per aconseguir saltar-se el pas de la decepció que tant li desagradava.

Després ja seria massa tard

Per unes hores coincidirien en el quasi mateix espai-temps, però un punt de trobada no era possible. El seu avió aterraria en uns minuts. Nerviosa, ja començava a notar que el rellotge se li avançava una hora sense poder evitar-ho. 

Ell acabava de pujar al tren, que vorejant la costa mediterrània, el portaria cap al sud on les coses sempre li resultaven més fàcils i agradables. Ja ho havia planificat, així que no esperaria.

Durant uns instants estarien a pocs minuts de distància. Després ja seria massa tard.

Ella faria com si res, carregada de noves experiències que contar, de sentiments contrariats, d'abraçades que donar i de buits que gestionar. Ràpidament oblidaria aquella quasi coincidència estranya. 

Ell es posaria els auriculars per quedar absort per aquella pel·lícula tan dolenta i tot aniria quedant lluny com si mai haguera pogut ser. Mentalment es repetiria "si no pot ser, no pot ser". Encara tenia massa propostes que preparar, feina que acabar, llistats que tornar a començar....

Potser, a la pròxima, l'espai-temps estaria del seu costat.

No haver errat avui

La vas perdre abans de tenir-la. I pressenties que mai seria teua.

Només arribar una veu freda i directa es va dirigir a tu i et va dir:

–Escolta, estàs tenint molta cara. Has arribat l'últim i ens has passat a tots. La cua és la cua, haver arribat abans.

Tu amb ràbia als ulls et vas girar amb brusquedat i vas respondre secament:

–Fa massa que espere. Vinc cada dia a primera hora del matí, i res. I un dia que arribe tard resulta que decideixen repartir les poques píndoles de la felicitat que queden al món! Així que ho sent, però els meus dies de llarga espera valen molt més que el fet que tu avui estigues davant a la cua.

Ella, sense deixar ni dos minuts per a la reflexió, va respondre enèrgicament:

–Maco, jo no sé per què hi ha cues, però n’hi ha. El joc funciona així, les regles fa molt que estan escrites. Ja hauries de saber que la vida és dura i si volies assegurar-te una píndola, no haver errat avui.

Tu replicares, gairebé cridant:

–Doncs resulta que les cues em semblen absurdes. Necessite desesperadament ser feliç. Necessite que desaparega el buit que sent cada dia i pensar que puc aconseguir aquest medicament miraculós és el que li dóna sentit a la meua vida.

En aquell moment, just un minut després d'haver increpat aquella desconeguda, et vas adonar que la cua s'havia dissipat. La gent que la formava corria cap a la porta i sols quedàveu tu i ella enmig de la sala. La infermera us va cridar des del taulell i us va dir:

–Les píndoles s'han acabat, potser d'aquí a algunes setmanes en tindrem o potser no ens arribaran mai més.

Et vas sentir desolat en aquell instant per haver perdut el temps amb aquella interacció social inútil. Com s'havien pogut exhaurir tant ràpidament? Si no hagueres treballat fins a tant tard cada dia, potser t'hauries assabentat abans de la notícia que un grup de científics havien descobert l'essència de la felicitat i l'havien encapsulada perquè la gent la poguera prendre i solucionar d’aquesta manera gran part dels problemes de la humanitat.

Ara, potser mai n'aconseguiries una.

El final és el final

Aquesta vegada portaves la maleta gran. Massa temps fora de casa. Arribares a l'estació molt carregada: la maleta enorme, la motxilla amb el portàtil, llibres, la bossa amb els "tuppers" de la mare... Dins teu senties que allò no només era un pes físic, era també el pes de l'existència, de tot l'univers damunt teu. 

Vestida encara com si marxares a la platja, vas seure en un d'aquells incòmodes seients de l'estació de la Renfe, perquè una vegada més, com ja era usual, el tren arribava amb retard. I allí asseguda, deixant passar el temps i envoltada de totes aquelles pertinences que et semblaven un llast, vas començar a pensar en tot el que havien sigut aquelles setmanes: els passejos per les platges de La Plana, les cervesetes de la vesprada amb la colla d'amics, la inesperada gran experiència de Chicago, els gratacels, aquelles classes de processos que et semblaven tan estranyes, l'anglès parlat amb múltiples accents, el teu amic sicilià cantant "danza kuduro", les nits al Cadillac Ranch i la tornada a casa per marxar a visitar Holanda, aquell país de verd inacabable, de fotografia de postal, d'idioma inintel·ligible, de casetes encantadores i cel ennuvolat.

El tren va arribar i amb dificultat vas pujar i vas buscar el teu lloc. Un altruista desconegut molt amablement et va ajudar a posar tots els teus pesos, perquè tu no estaves preparada per a allò. Per l'altaveu vas escoltar l'avís que el tren amb destinació Barcelona eixia ja. Vas mirar al teu voltant i vas clafir a plorar. Ploraves desconsoladament, com si no hagueres de poder parar mai. Vas espantar la persona que tenies al costat i que no coneixies de res, la qual sense saber què fer sols va poder dir-te: «Et trobes bé?». I tu amb la veu trencada i profundament trista vas respondre: «No, perquè les vacances ja han acabat».