 |
| Il·lustració de Laulauenlaseuatinta |
L'hauria estimat sempre. No podia explicar-ho ni
entendre-ho, però sabia que sentia una incondicionalitat total cap a aquell noi
de cabells clars i mirada obscura. Llàstima que el destí, la vida i les
circumstàncies s'havien encarregat de fer-li notar reiteradament que la
qualitat d'incondicional no era suficient.
Havien passat els anys i ella se n'havia allunyat
físicament i mentalment per sofrir menys. Aquella determinació fixada a apartar
allò dolent la va fer llançar-se de ben jove a viure un somni que per a molts
era una fantasia impossible de complir.
Aquella tarda d'hivern, ell va escoltar les seues intencions i no hi va
haver paraules dolces i amables. Va dir-li amb gran contundència que allò era
un gran despropòsit, que acabaria sent un fracàs absolut, que deixara ja de
pensar en tantes bajanades i es dedicara
a fer alguna cosa útil.
La Carme encara podia visualitzar aquell moment i escoltar
aquelles frases que tant de mal li feien, però al mateix temps tirava la vista
enrere i també podia recordar cada país en què havia estat, cada una de les
ciutats bellíssimes en què havia actuat, davant de públics formats per milers,
espectacles en què l'energia fluïa i sobrepassava, sensacions impossibles de
viure si no s'està a dalt d'un escenari.
Havia cantat molt, havia ballat molt, havia conegut
artistes increïbles i sempre des d'aquella posició on se sentia tan còmoda, tan
ella: a prop del centre, però no en ell, fent allò que més l’apassionava:
cantar, però sense ser l'estrella. Vivint cada actuació al màxim, veient les
mirades dels seguidors, però sense notar el pes de la total responsabilitat.
Ara rememorava amb gran nostàlgia tots aquells moments i
se sentia orgullosa d'haver pres la decisió de marxar per fer el seu camí quan
gairebé era una nena, encara que el cor sempre el va tenir ancorat a ell, anara
on anara i fera el que fera. Tot i haver estat amb homes excepcionals i
fascinants, ell sempre havia estat latent. La incondicionalitat no havia
desaparegut, sols havia minvat en intensitat.
Després de trenta anys, la Carme es trobava de nou al seu país després d'aquell
llarg i forçat exili per la supervivència de la seua ànima. Ell havia desaparegut per sempre i amb això
s'havia acabat el conte definitivament, la possibilitat remota, amagada en
l'inconscient, d'un final feliç en què ell descobrira que l'estimava.
El buit era real, inevitable i l'havia d'afrontar, per
això s'havia d'acomiadar d'ell per última vegada, tancar el cercle i seguir
endavant.
