 | ||||||||
| Il·lustració de Laulau Enlaseuatinta |
Estava
clar. Tenia dos opcions: salvar el món, i potser amb això salvar-se ella, o
deixar-se portar pel caos, unir-se al suposat enemic i no lluitar, ja que
realment no hi havia cap cosa que valguera la pena preservar.
De
menuda, sempre havia sigut una gran seguidora de sèries de ciència-ficció i de
pel·lícules sobre fenòmens paranormals i éssers vinguts d'altres planetes. Se
les mirava amb expectant fascinació i molta por, alhora. Un cop dins del llit,
disposada a dormir, demanava en silenci a Déu que si us plau no baixara cap
extraterrestre a abduir-la, perquè no se sentia preparada per marxar a un altre
planeta.
Amb els
anys tot allò havia quedat en l'oblit, reduït a una còmica anècdota
d'infantesa, a aquelles nits sense poder agafar la son per haver vist algun
capítol d'aquella sèrie americana d'expedients inclassificables.
Com li
hauria agradat que alguna persona li haguera advertit que allò no quedava tan
lluny de la realitat. Ara, trenta anys després, es trobava amb el paper
assignat de salvadora del món davant les forces invasores d'éssers d'origen
desconegut. Ella sols havia evitat que un iaio fóra aixafat per una nau
alienígena, res més; no pretenia ser el símbol de la resistència nativa ni
formar part de l'aparell coercitiu de l'estat. Però, tot i això, l'havien
escollida com a líder, les circumstàncies ho havien fet, i estranyament no
sentia el pes de la responsabilitat a sobre seu, sinó una profunda indiferència
envers tot allò que l’envoltava que la impulsava a pensar si, veritablement, no
seria millor per a tots deixar-se abduir sense mostrar oposició, ser més
agosarats, i provar un món nou on potser les crisis econòmiques globals no
existirien i es podria viure una mica millor.
I allí
es trobava, dubitativa, davant la multitud que esperava amb ulls impacients que
ella prenguera una decisió transcendent que ho canviara tot. Finalment, després
d'uns minuts, va dir:
—Fa
temps que les individualitats predominen sobre la importància del col·lectiu.
Fa massa que les coses no funcionen. No tinc poder, sols sóc una veu més entre
moltes. Adéu, amics. Jo marxe perquè aquí no em queda res: ni l'esperança que
el canvi siga possible ni que valga la pena lluitar per ell. Sé que busqueu
desesperadament algú que us guie, que us assegure quin és el camí correcte,
però jo no el sé i possiblement mai el sabré, ni jo ni ningú. Així que cadascú hauria
d’elegir, assumir la responsabilitat de la seua elecció i actuar en
conseqüència.
D'entre
aquella audiència atemorida, callada i sobrepassada pels esdeveniments
imprevistos dels últims dies, va sorgir la veu d'un jove que la va increpar,
cridant-li:
—I tu,
ara, no estàs sent totalment individualista? Com pots parlar de la importància
del col·lectiu i suggerir que cadascú mire únicament per ell? Com pots fer
aquest discurs contradictori i marxar?!
La Clara el va mirar fixament i amb tristesa durant uns instants,
sabia que ell tenia raó, però ella ja no tenia esperança, ja no creia en
ideals. Així que davant d'aquella gentada va començar a pujar a la nau, sense
mirar enrere, amb la pena al cor de qui sap que tot ja estava perdut molt abans
de començar.
