 |
| Il·lustració: laulauenlaseuatinta |
—Gràcies per la franquesa.
Ens veiem en un futur proper.
Sols van coincidir cinc minuts: les entrades al teatre s'havien exhaurit i
ja no hi havia excusa per a quedar-se i compatir una estona més amb ell.
Començava a fosquejar, el dia cada vegada s'escurçava més, i ell no va trobar
cap raó per a romandre, de manera que va marxar amb aquella frase plena de
solemnitat que recordava a una època passada. Ella es va quedar plantada en
aquell carrer de vianants i buit, davant d'aquell teatre de sessió iniciada, i
va pensar amb certa nostàlgia en totes les coses bones que ell es perdria per
no ser al seu costat.
Va començar a caminar per la vorera en direcció a casa, amb la mirada
perduda, fins que una gran xerinola que arribava des de la llunyania, de
l'encreuament de Rosselló amb Villarroel, li va cridar l’atenció. Podia
escoltar música, bullícia de gent, cotxes que tocaven la botzina esperant per
poder passar... Un ambient caòtic i festiu que no encaixava amb aquella nit de
dimecres de tardor, ni amb aquella ciutat que sempre era d'allò més cívica.
El plugim de feia uns segons començava a convertir-se en pluja intensa i la Clara es va veure obligada a
buscar aixopluc fins que l'aigua amainara. Refugiada en uns porxos de l'antic
eixample, observa aquells desconeguts ballar, cantar, cridar, saltar... Aquell
grup improvisat de músics tocava sense que res importara, com si el demà ple
d'obligacions no existira, i allò la va impulsar a córrer per unir-se a aquell
ambient de llibertat il·limitada.
Sense gairebé adonar-se es va trobar al bell mig d'aquell enrenou
desconcertant i melòdic. El swing marcava el ritme i el cos de la Clara va començar a moure's
sense resistència mentre la pluja anava mullant-la. Va girar una vegada i una
altra i una altra! La seua bossa no va resistir aquella força centrifuga que
havia creat i tots els objectes acumulats durant el dia van sortir disparats
cap a fora per caure seguidament al terra. Cap dels presents es va immutar,
ningú, ni tan sols la Clara,
va deixar de gaudir per recollir quatre objectes quotidians i inanimats
totalment prescindibles. S'havia de viure l'encís del moment i no preocupar-se
per allò material.
D’entre tot aquell desori va sorgir un noi que va parar de ballar per
aproximar-se a la Clara
i dir-li amb tota la naturalitat del món:
-Pren, Clara, crec que aquesta carmanyola és teua. He vist com et queia al
terra.
- Gràcies, però no calia. Ja ho donava tot per perdut.
- Per cert, no sabia que hi venies.
- Jo tampoc. Ni que un futur proper seria avui mateix.
