A un dia del gran esdeveniment

A un dia del gran esdeveniment i fent la maleta amb tot el que m’he comprat per a l’esperat moment, em pregunte si ens estem fent grans, si hem canviat molt i com evolucionaran les coses a partir d’ara. Ens sentim com quan en teníem vint-i-pocs i ara resulta que estem més a prop dels quasi trenta. I sense voler i de manera inconscient somric, perquè estic convençuda que continuarem  afrontant les coses junts i amb la mateixa il·lusió visceral de sempre, passe el temps que passe. 

I la veritat és que no sé com viurem el moment de la cerimònia, perquè almenys en el meu cas ja fa uns anys vaig descobrir que hi ha moments que de sobte t’emocionen per la màgia i la sinceritat que els envolta per més en contra de l’Església que estigues. 

I de preparats i preparades n’estem: amb les nostres millors gales, disposats a viure un gran dia i una gran nit, perquè el que passarà d’ací un dia cal celebrar-ho com mai s’ha vist! ;-)

El Juny que no acaba mai

Resumiré aquest juny interminable en dues paraules: "El Plata" i "limusina".

El Plata ens va canviar la manera de veure el sexe masculí i d'entendre el concepte de sala de "varietés". Innocents, entràrem en aquella sala de llums i ombres, d'entrada gratuïta i cubates a nou euros i descobrírem que les grandàries no importen, que els cacauets no entenen d‘aparences i que una Rocio Jurado trans i un aspirant a David de Michelangelo poden viure una passió prohibida. 

Estiguérem impactades mentalment i visualment pels helicòpters d’El Plata durant setmanes fins a rebre la següent sorpresa: ser recollides per una limusina taronja sense esperar-ho un dissabte de juny. Vam descobrir com de fàcil és acostumar-se a la vida en aquell cotxe de luxe i glamur! Dos minuts en l’interior i apujar al màxim el volum de la música van ser suficients per a fer-nos somiar i actuar com a "rock-stars". Va ser sols una nit, però quina nit! 

I ara ací em teniu: esperant que acabe un juny que no acaba i molt impacient per començar un juliol que de segur ens agradarà! ;-)

Aproximació inevitable

Els 26 ens van caure malament des del principi. Abans de tenir-los ja els menyspreàvem i amb arrogància cridàvem al món que eren un pur tràmit  pel qual havíem de passar. I va i un dia van arribar, però de quina manera! No volien ser una edat qualsevol i es van fer notar. Estava clar que parlar abans d'hora ens va passar factura i els 26 ens van sorprendre de manera poc agradable en molts aspectes de la nostra existència. Finalment, vam aprendre que no tornaríem a subestimar un número perquè mai sabies per on et podia eixir.

Els 27 ja van ser una altra història. Els vam rebre amb l'alegria de qui espera un canvi i un oblit de moltes coses. Sabíem que no hi havia problema de tenir-los perquè el número ens encantava i sonava bé! Ens feia sentir dinàmiques i del nostre temps. Ara, després de molts mesos i veient que ja s'acaben, puc dir que no han defraudat. Han sigut temps de molts canvis d'intensitat variable, de començar a estar smartphonetitzades, d'indignar-nos a estones i de desenvolupar una personalitat bipolar ocasional acompanyada de bones dosis de xocolata i anècdotes diverses.

I ara, per a no divagar més, trauré el tema de què realment volia parlar: l'inevitable canvi de número. A diferència dels anys anteriors, aquest hem optat per ometre que el canvi s'apropa i que els 28 ja ens estan esperant. Potser és un senyal i ho ometem perquè serà l'any d'ometre tot el que no ens agrade. O simplement passa que som completament conscients que no tenim ni idea de què ens esperarà en aquesta nova edat, perquè a la vida mai se sap: un dia les coses són de color roig, al dia següent resulta que tot és verd; a l'altre, blau; i a l’altre, lila. I d'aquesta manera rebrem el nou número, com qui no l'espera per a sopar.

Adéu a Urgell

Doncs hauré de dir adéu a Urgell. Adéu als seus grans finestrals exteriors de llum encegadora, a les habitacions de forma irregular, als banys antics estil Eixample i a l’immens saló, centre neuràlgic d'aquelles festes multitudinàries allargades fins a no tenir hora.

S'han acabat les sirenes de les ambulàncies arribant al Clínic, les campanades diàries de la Industrial, passar per davant el bar La Parada o anar caminant fins al tram per recórrer part de la Diagonal.

Diré un "fins aviat" a la blava i a aquest barri d'illes regulars i cantonades amb xamfrà. I agafant caixes de cartró, em prepararé per a empaquetar el que ha sigut la meua vida durant aquests anys, en aquest racó d'aquesta ciutat, per traslladar-me a un altre barri connectat per la verda.

Amb sensació nostàlgica mire ara el pis mentre guarde la roba. És com si una petita part de mi anara a quedar-se en aquest indret inanimat, en aquestes quadre parets que ja havia fet meues. I d'aquesta manera deixaré Urgell, sentint-me estranyada per deixar el primer lloc on vaig viure ací i a la vegada il·lusionada per tot el que vindrà!