Aquesta vegada portaves la maleta gran. Massa temps fora de casa. Arribares a l'estació molt carregada: la maleta enorme, la motxilla amb el portàtil, llibres, la bossa amb els "tuppers" de la mare... Dins teu senties que allò no només era un pes físic, era també el pes de l'existència, de tot l'univers damunt teu.
Vestida encara com si marxares a la platja, vas seure en un d'aquells incòmodes seients de l'estació de la Renfe, perquè una vegada més, com ja era usual, el tren arribava amb retard. I allí asseguda, deixant passar el temps i envoltada de totes aquelles pertinences que et semblaven un llast, vas començar a pensar en tot el que havien sigut aquelles setmanes: els passejos per les platges de La Plana, les cervesetes de la vesprada amb la colla d'amics, la inesperada gran experiència de Chicago, els gratacels, aquelles classes de processos que et semblaven tan estranyes, l'anglès parlat amb múltiples accents, el teu amic sicilià cantant "danza kuduro", les nits al Cadillac Ranch i la tornada a casa per marxar a visitar Holanda, aquell país de verd inacabable, de fotografia de postal, d'idioma inintel·ligible, de casetes encantadores i cel ennuvolat.
El tren va arribar i amb dificultat vas pujar i vas buscar el teu lloc. Un altruista desconegut molt amablement et va ajudar a posar tots els teus pesos, perquè tu no estaves preparada per a allò. Per l'altaveu vas escoltar l'avís que el tren amb destinació Barcelona eixia ja. Vas mirar al teu voltant i vas clafir a plorar. Ploraves desconsoladament, com si no hagueres de poder parar mai. Vas espantar la persona que tenies al costat i que no coneixies de res, la qual sense saber què fer sols va poder dir-te: «Et trobes bé?». I tu amb la veu trencada i profundament trista vas respondre: «No, perquè les vacances ja han acabat».
