dimecres, 3 d’octubre del 2012

No va trobar cap raó per a romandre


Il·lustració: laulauenlaseuatinta

—Gràcies per la franquesa. Ens veiem en un futur proper. 

Sols van coincidir cinc minuts: les entrades al teatre s'havien exhaurit i ja no hi havia excusa per a quedar-se i compatir una estona més amb ell. Començava a fosquejar, el dia cada vegada s'escurçava més, i ell no va trobar cap raó per a romandre, de manera que va marxar amb aquella frase plena de solemnitat que recordava a una època passada. Ella es va quedar plantada en aquell carrer de vianants i buit, davant d'aquell teatre de sessió iniciada, i va pensar amb certa nostàlgia en totes les coses bones que ell es perdria per no ser al seu costat.

Va començar a caminar per la vorera en direcció a casa, amb la mirada perduda, fins que una gran xerinola que arribava des de la llunyania, de l'encreuament de Rosselló amb Villarroel, li va cridar l’atenció. Podia escoltar música, bullícia de gent, cotxes que tocaven la botzina esperant per poder passar... Un ambient caòtic i festiu que no encaixava amb aquella nit de dimecres de tardor, ni amb aquella ciutat que sempre era d'allò més cívica.

El plugim de feia uns segons començava a convertir-se en pluja intensa i la Clara es va veure obligada a buscar aixopluc fins que l'aigua amainara. Refugiada en uns porxos de l'antic eixample, observa aquells desconeguts ballar, cantar, cridar, saltar... Aquell grup improvisat de músics tocava sense que res importara, com si el demà ple d'obligacions no existira, i allò la va impulsar a córrer per unir-se a aquell ambient de llibertat il·limitada.

Sense gairebé adonar-se es va trobar al bell mig d'aquell enrenou desconcertant i melòdic. El swing marcava el ritme i el cos de la Clara va començar a moure's sense resistència mentre la pluja anava mullant-la. Va girar una vegada i una altra i una altra! La seua bossa no va resistir aquella força centrifuga que havia creat i tots els objectes acumulats durant el dia van sortir disparats cap a fora per caure seguidament al terra. Cap dels presents es va immutar, ningú, ni tan sols la Clara, va deixar de gaudir per recollir quatre objectes quotidians i inanimats totalment prescindibles. S'havia de viure l'encís del moment i no preocupar-se per allò material.

D’entre tot aquell desori va sorgir un noi que va parar de ballar per aproximar-se a la Clara i dir-li amb tota la naturalitat del món:
-Pren, Clara, crec que aquesta carmanyola és teua. He vist com et queia al terra.
- Gràcies, però no calia. Ja ho donava tot per perdut.
- Per cert, no sabia que hi venies.
- Jo tampoc. Ni que un futur proper seria avui mateix.

7 comentaris:

  1. Una vegada més, m'encanta!!! Ademés el futur pareix feliç!

    ResponElimina
  2. enorme!! començament amb MOLTA força! Sí senyor!!!

    ResponElimina
  3. Me encanta mucho!!! Escribe más más más más y másmásmásss!!!
    Muas!!!

    ResponElimina
  4. Esperant el futur proper en caneletes!
    M'agrada molt Mac!

    ResponElimina
  5. :O Arribarà un dia que pendràs un any sabàtic que, per sort nostra, dedicaràs a escriure la teua primera novel·la.
    Tan de bo aquest futur també comencés avui mateix!!

    ResponElimina
  6. Immaculate, espectacular!!!!!!! Jejeje, i m'ha encantat l'escena de la carmanyola, t'ho dic amb tota la franquesa! ;)

    ResponElimina
  7. Sembla un fragment o, millor, la continuació de la "La ciutat dels prodigis" de Mendoza al segle XXI, però amb un desori premeditat i molt ben descrit. Cada dia millor, sí senyora!

    ResponElimina