No ho entenc

En veure-la entrar, els companys de treball van detectar, amb un sol cop d'ull, que alguna cosa la inquietava. Aquell abric taronja de quadres negres, les botes vermelles, la bufanda verda i aquella diadema rosa feien evident que alguna cosa no anava bé. Sense dir ni una paraula, es va asseure a la taula i es va quedar contemplant durant una llarga estona aquella pila de papers pendents que tenia al davant. No va saludar efusivament tot el món, com era habitual. No va anar a la cuina a fer-se un café llarg ni va criticar les últimes retallades del govern mentres connectava l'ordinador.

No va dir res en tot el dia, sols va murmurar algun "no ho entenc" de manera tan imperceptible que pocs se'n van adonar. Deu minuts abans de l'hora de plegar, va agafar les seues coses i va marxar. Els companys sabien que aquella barreja incoherent de colors era la manera que tenia la Clara de dir-li al món que no estava bé, encara que si li preguntaven ho negaria amb rotunditat i afirmaria que estava perfectament.

Aquella mateixa nit va acudir a una festa, a la qual feia molt temps que havia dit que aniria. Ja era massa tard per dir que no, així que sense ganes es va presentar al pis de la seua amiga, ple de gent que no coneixia i amb la qual no pensava interactuar. Va buscar amb la mirada, desesperadament, els seus amics. Va veure ràpidament que es trobaven al final del passadís i, esquivant possibles salutacions cordials amb desconeguts, es va apropar i els va llançar la pregunta que portava dins el cap, des que s'havia aixecat aquell dia a les set del matí:

—Per què ningú ha sigut capaç d'avisar-me que el temps se m'acabava? No ho entenc! És que els dies han passat tan de presa! I ara sols em queden unes setmanes fins que arribe el final! Ja no tinc temps de fer tot el que volia fer en aquesta vida. Us adoneu que ja no podré salvar el món ni fer-lo un lloc millor? Ja no podré inventar la xocolata sense calories, l'abric-motxilla, pujar l'Himàlaia ni viure a Xangai. Per què ningú m'ha renyat i m'ho ha deixat clar? Tan difícil era dir-me: “xiqueta, deixa de perdre el temps, has d'anar per feina”?

Els amics de la Clara se la van mirar amb cert escepticisme. Per uns segons, van pensar que estava sota els efectes d'alguna herba d'aquelles que es feia per a les infusions. Finalment, i de manera diplomàtica, li van dir:

—Clara, tranquil·litzat i seu. No creus que si no t'hem avisat és perquè encara et queda més d'un any per la trentena?! Que en tens vint-i-vuit, no vint-i-nou!!A més, d'on t'has tret això que se t'acaba la vida?

La Clara, impactada per aquella revelació inesperada, va començar a plorar i riure d'alegria.

—Ho havia oblidat per complet! Avui m’he despertat convençuda que ja no tenia temps. Està clar que açò és un senyal del destí! Una segona oportunitat! Tal volta és el moment d'anar per feina i començar a dissenyar el meu pla per a conquerir el món! ;-)