Cansada de reinventar-se, va decidir que ja no ho faria més. Deixaria el ritual de posar-se objectius cada setembre i crear-se expectatives de tot el que vindria. Ja s'havia cansat. A partir d'ara treballaria l'expectativa zero. Estava segura que al seu "coacher" personal això no li semblaria gens correcte i la renyaria, com cada vegada que s'expressava a través de pensaments negatius, repetint-li que aquesta no era l'actitud.
Feia temps que ja havia aprés gairebé tota la teoria de l'optimisme: mirar la part bona de les coses, esperar sempre el millor, buscar el canvi per un mateix... No parava d'esforçar-se i quasi sempre acabava amb decepcions. Hauria d'assumir que a ella no li funcionava, que no havia nascut per veure la vida de manera positiva, encara que se suposara que era la millor manera. Hauria de deixar la teràpia que tant la reconfortava i empendre el camí en solitari. Era el moment d'iniciar un període d'amnistia en què seria negativa quan li donara la gana. Podria maleir el transport públic, frustrar-se si s'aixecava amb el peu esquerre o menjar-se un quilo de xocolata si li venia de gust. Després d'aquest període d'«antipotimisme» ja decidiria si plantejar-se alguna mesura més radical per aconseguir saltar-se el pas de la decepció que tant li desagradava.
Efectivament, eixa no és l'actitud! És veritat que crear-se unes expectatives massa altes és arriscat, però jo crec que hi ha prou amb baixar-les un poquet i avant... i continuar buscant! Això sí, sense deixar de banda l'inconformisme (ni deixar de menjar xocolata quan et rote!!!!!). ;)
ResponEliminaM'agrada molt i espere que el misatge final siga optimista "després d'aquest periode d'antioptimisme".
ResponEliminasí xiquetes, tot és passatger!ara vindrà el temps de les expectatives menys altes i solucionat! ;-)
ResponElimina