dijous, 30 de maig del 2013

Incondicionalitat latent



Il·lustració de Laulauenlaseuatinta
L'hauria estimat sempre. No podia explicar-ho ni entendre-ho, però sabia que sentia una incondicionalitat total cap a aquell noi de cabells clars i mirada obscura. Llàstima que el destí, la vida i les circumstàncies s'havien encarregat de fer-li notar reiteradament que la qualitat d'incondicional no era suficient.
Havien passat els anys i ella se n'havia allunyat físicament i mentalment per sofrir menys. Aquella determinació fixada a apartar allò dolent la va fer llançar-se de ben jove a viure un somni que per a molts era una fantasia impossible de complir.  Aquella tarda d'hivern, ell va escoltar les seues intencions i no hi va haver paraules dolces i amables. Va dir-li amb gran contundència que allò era un gran despropòsit, que acabaria sent un fracàs absolut, que deixara ja de pensar en tantes  bajanades i es dedicara a fer alguna cosa útil.
La Carme encara podia visualitzar aquell moment i escoltar aquelles frases que tant de mal li feien, però al mateix temps tirava la vista enrere i també podia recordar cada país en què havia estat, cada una de les ciutats bellíssimes en què havia actuat, davant de públics formats per milers, espectacles en què l'energia fluïa i sobrepassava, sensacions impossibles de viure si no s'està a dalt d'un escenari.
Havia cantat molt, havia ballat molt, havia conegut artistes increïbles i sempre des d'aquella posició on se sentia tan còmoda, tan ella: a prop del centre, però no en ell, fent allò que més l’apassionava: cantar, però sense ser l'estrella. Vivint cada actuació al màxim, veient les mirades dels seguidors, però sense notar el pes de la total responsabilitat.
Ara rememorava amb gran nostàlgia tots aquells moments i se sentia orgullosa d'haver pres la decisió de marxar per fer el seu camí quan gairebé era una nena, encara que el cor sempre el va tenir ancorat a ell, anara on anara i fera el que fera. Tot i haver estat amb homes excepcionals i fascinants, ell sempre havia estat latent. La incondicionalitat no havia desaparegut, sols havia minvat en intensitat.
Després de trenta anys, la Carme es  trobava de nou al seu país després d'aquell llarg i forçat exili per la supervivència de la seua ànima.  Ell havia desaparegut per sempre i amb això s'havia acabat el conte definitivament, la possibilitat remota, amagada en l'inconscient, d'un final feliç en què ell descobrira que l'estimava. 
El buit era real, inevitable i l'havia d'afrontar, per això s'havia d'acomiadar d'ell per última vegada, tancar el cercle i seguir endavant.

3 comentaris:

  1. Les coses bones, com aquestes, de vegades se fan esperar. Molt bé, però has d'augmentar el ritme: un relat cada setmana o cada 15 dies, prova d'escriure directament al blog... Enfi, tampoc escrigues quan no tingues ganes, la data de caducitat la poses tu, faltaria més...hahaha

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord, les teues fidels seguidores exigim més relats i augmentar la freqüència de publicació !!!

    La Carme trobarà el seu camí....

    ResponElimina
  3. Jo em reserve el moment per llegir-te, i ho disfrute. Es nota que tu tambého has fet al escriure ^_^ felicitats!

    ResponElimina