Havien passat cinc hores de viatge dalt d’aquell híbrid entre cotxe i
furgoneta carregats fins al sostre d’estris de càmping, tendes, motxilles…
Tothom insistia al Jan que havia de fer una parada en el punt més pròxim.
—El cos humà no pot aguantar tant! —exclamava la Júlia, tractant de posar
mala cara—. De superhumans, n’hi deu haver al món dos o tres, Jan, i tots sabem
que tu ets un d’ells, però entén que la resta som simples mortals, així que
parar per fer uns bàsics no estaria gens malament.
El Jan no havia begut cap líquid ni ingerit res de menjar durant aquelles
hores, desobeint els consells radiofònics de les autoritats que aconsellaven
aturar-se cada dues hores i beure molta aigua per combatre les altes
temperatures. També havia ignorat les queixes dels seus amics, que es repetien
amb creixent insistència des de feia una llarga estona. Ell ho tenia molt clar:
per guanyar eficiència i concentrar-se en la conducció, el més adequat era no
menjar ni beure res fins a arribar a la destinació. La Júlia se’l mirava amb un
somriure irònic. Després de tants anys i seguia sent exactament igual, un noi
d’aquells molt nois. De gran agilitat mental i amb una enorme capacitat per
simplificar el fet més complex i, també, una persona d’aquelles que és
impossible fer que canvie
d’opinió.
En un dels seients del darrere es trobava la Llim, quieta, al costat d’una
de les finestres del cotxe. Havia trobat un paper vell i dibuixava per l’anvers.
Concentrada en allò, era l’única que no emetia cap queixa al Jan. Per a ella
aquell viatge era una mena de regal inesperat, ja que hi era perquè havien
ajornat la inauguració d’una de les seues exposicions. I és que resulta que la
Llim era una reconeguda artista conceptual molt sol·licitada a Berlín i, tot i
que a ella aquest títol li resultava d’allò més pedant, tothom reconeixia que
tenia una immensa i captivadora creativitat innata. A més, el seu nom sols feia
que reforçar aquella idea, perquè era diferent, com tot el seu art. Sempre era
curiós veure algun dels seus documents oficials d’identitat, on hi havia escrit
el seu nom complet: Llimera. Nom que feia honor a l’herència d’uns pares
llauradors que l’havien concebuda una nit d’estiu sota aquell tipus d’arbre. Li
encantava aquell nom tan excèntric, que deia tant d’ella i dels seus orígens, i
quan algú se’n volia burlar sempre deia amb bon humor: «Almenys els meus pares
fa trenta anys no estaven sota una garrofera.»
El Mat continuava absort mirant a través de la finestra aquells paisatges
regulars de tonalitats càlides. Cada mitja hora deia alguna frase sense gaire
convicció «Vinga, Jan, ara sí que sí; a la pròxima pares que no tenim res de
menjar.» De tant en tant la Llim l’observava. Sempre havia pensat que ell
pertanyia a aquell grup de persones massa intel·ligents, tant, que són
incapaces de ser felices. Sabia que mentre ell mirava el paisatge la seua ment
no parava de fer voltes i, segurament, devia reflexionar sobre alguna de les
grans preguntes existencials de l’ésser humà: què fem?, què busquem?, quin
sentit últim té tot? O potser devia fer càlculs sobre l’hora exacta d’arribada
i el combustible utilitzat.
S’havien detingut en aquell 15 d’agost amb la xafogor del migdia
ofegant-los. Els envoltava un paratge desèrtic ple de grocs desiguals. Cap
senyal de vida, sols les xitxarres que sonaven cada vegada més fort i els
recordaven que estaven en plena natura, al mig del no-res, en aquell indret
indeterminat d’un país pioner en drets i llibertats.
El cotxe no volia arrencar des de feia hores, no li quedava energia, i a
ells tampoc. La Júlia seia a la vora de la carretera. Sentia que cada cop li quedava
menys espai a la pell per a les picades de mosquits, i el desfici era cada
vegada menys suportable amb aquelles elevades temperatures. El Jan es trobava
al seu costat i tenia la sensació que el seu cos defalliria en uns minuts.
Mentalment es repetia que el cos humà pot aguantar molt més del que ens
imaginem. No podia evitar lamentar-se per no haver begut aigua ni haver menjat
res durant tantes hores. Ara se sentia tan dèbil. Però aguantaria com sempre
havia fet amb tot i amb tots; no es podia desmaiar ara, en aquella carretera
secundària allunyada de la civilització, al costat de kilòmetres i kilòmetres
de camp de secà.
El Mat caminava d'un costat a l’altre, nerviós, amb la cigarreta a la mà.
Feia cinc passes cap a la dreta, rumiava durant uns instants, es parlava molt
baixet, feia mitja volta i tornava. El tabac se li anava esgotant i el paquet
de cigars estava totalment arrugat per la tensió. Al Mat sempre li havia costat
molt acceptar els girs inesperats de la vida. Tot havia d’estar previst amb
suficient antelació. Sabia que no podia lluitar contra aquella situació ni
aportar cap més solució, i això el frustrava profundament.
Mentrestant la Llim, asseguda a la carretera, feia un esbós d’aquell entorn
fascinant utilitzant un tros de cartró i un llapis gastat. Era de les que feien
art amb un dibuix a boli sobre un tovalló de paper de bar. Es trobava bé,
tranquil·la. Havia fet les trucades pertinents, parlat amb les autoritats i en
algun moment algú acudiria al rescat. Fins que arribaren se centraria en allò
que més la calmava: crear.
Tres quarts, una hora, dues, tres… El sol va desaparèixer, començava a
fer-se fosc i el vent a bufar amb força. El Jan i la Júlia van entrar al cotxe
per resguardar-se. Es van reclinar als seients per descansar una mica i la
Júlia va agafar la mà al Jan. Feia molts anys que no ho feia i allò el va
reconfortar. Des de petits sempre els havia passat que quan estaven junts tot
millorava, però amb el temps ho havien oblidat. Es van adormir. Fora seguia la
Llim amb el Mat. Havia obert la llanterna i jugava amb ell a un
joc de pedres i preguntes trivials que s’havia inventat. Sabia que allò
l’ajudaria a aïllar-se dels seus pensaments, d’aquella ment que sempre anava a
mil per hora i que l’asfixiava a poc a poc. Ell jugava responent ràpid a moltes
de les qüestions. D’altres, les contestava perdent-se en els detalls, divagant
sobre allò més intranscendent.
Unes llums s’apropaven veloçment. Devien ser les sis de la matinada.
Acabava una etapa, però no l’última, d’aquell viatge acordat l’estiu de fa
quinze anys.
