dijous, 31 de gener del 2013

Ara un mitjó, ara una samarreta...

Il·lustració: laulauenlaseuatinta
El gener sempre havia sigut un mes difícil, dels de finalitzar i començar moltes coses. S'havia acabat el Nadal, però l'enllumenat del carrer amb motius de cabaret continuava penjat per tot el Paral·lel, apagat, fent notar que les festes havien passat i que ja no era temps d’estar allí observant passar els cotxes i els transeünts. 

La Júlia va eixir al balcó i va començar a estendre la roba. Eren sols les vuit del vespre d'un disset de gener, però el fred i la humitat d'aquells dies li recordaven que, encara que el Nadal havia estat càlid, l'hivern no havia marxat. Mentre penjava la roba, a poc a poc, amb les  pinces de fusta que li quedaven al cistell –ara un mitjó, ara una samarreta...– va mirar els llums i l'avinguda i es va preguntar si algun dia la vida deixaria de ser cíclica.  Un altre any, una altra apocalipsi del món superada, un altre dècim de la loteria no agraciat, un altre que sí...

Sorolls, veus cridant: «Agafeu aquell jove, és un lladre!».

La Júlia es va sorprendre de veure (des del balcó) el senyor farmacèutic de davant de casa córrer darrere aquell delinqüent amb tanta agilitat. Un minut i arribada del mossos, detenció del noi i el senyor farmacèutic donant declaració dels fets. 
—En els últims anys, amb la crisi, els robatoris s'han fet cada cop més habituals, ens sentim molt insegurs,  i això és intolerable —explicava ell amb veu ferma.

La Júlia el va recordar darrere el taulell de la farmàcia i li va costar assumir que aquell individu d'una seixantena d'anys i braços tatuats poguera tindre tan bona forma física. Sempre havia imaginat que darrere d'aquell home tant eixerit, que no dubtava a mostrar-li el seu millor somriure quan ella anava a comprar algun medicament urgent i que parlava un bon anglès quan atenia algun turista, hi havia la història d'una persona avançada al seu temps. Un d'aquells que als anys setanta  va escapar a Anglaterra per viure a una comuna i va tornar coneixent l'idioma i amb un tatuatge en cada braç. Devia haver tornat a la ciutat quan els seus pares, d'edat avançada,  van decidir deixar de passar-li diners perquè tornara i se centrara en portar una vida més convencional per fer-se càrrec del negoci familiar, que per a això li havien pagat els estudis.

L'incident havia quedat solucionat i el senyor farmacèutic va tornar caminant a pas normal al seu establiment. La Júlia, que ho havia observat tot, va tancar la porta del balcó amb cura, assegurant-se que quedara ben fixada, perquè volia deixar el xivarri fora i anul·lar qualsevol facilitat d'accés al pis per a un possible lladre. 

El rellotge marcava les nou i quart, arribava tard com ja començava a ser habitual en ella, i encara havia de posar-se un vestit preciós i arreglar-se per a baixar. Ell la devia estar esperant a la Plaça del Sortidor, recolzat en alguna cantonada fent-se un cigarret d'aquells de tabac d'embolicar, pensant que de segur ella s'hauria entretingut en algun fascinant detall de la vida quotidiana mentre el temps seguia corrent.