El Juny que no acaba mai

Resumiré aquest juny interminable en dues paraules: "El Plata" i "limusina".

El Plata ens va canviar la manera de veure el sexe masculí i d'entendre el concepte de sala de "varietés". Innocents, entràrem en aquella sala de llums i ombres, d'entrada gratuïta i cubates a nou euros i descobrírem que les grandàries no importen, que els cacauets no entenen d‘aparences i que una Rocio Jurado trans i un aspirant a David de Michelangelo poden viure una passió prohibida. 

Estiguérem impactades mentalment i visualment pels helicòpters d’El Plata durant setmanes fins a rebre la següent sorpresa: ser recollides per una limusina taronja sense esperar-ho un dissabte de juny. Vam descobrir com de fàcil és acostumar-se a la vida en aquell cotxe de luxe i glamur! Dos minuts en l’interior i apujar al màxim el volum de la música van ser suficients per a fer-nos somiar i actuar com a "rock-stars". Va ser sols una nit, però quina nit! 

I ara ací em teniu: esperant que acabe un juny que no acaba i molt impacient per començar un juliol que de segur ens agradarà! ;-)

Aproximació inevitable

Els 26 ens van caure malament des del principi. Abans de tenir-los ja els menyspreàvem i amb arrogància cridàvem al món que eren un pur tràmit  pel qual havíem de passar. I va i un dia van arribar, però de quina manera! No volien ser una edat qualsevol i es van fer notar. Estava clar que parlar abans d'hora ens va passar factura i els 26 ens van sorprendre de manera poc agradable en molts aspectes de la nostra existència. Finalment, vam aprendre que no tornaríem a subestimar un número perquè mai sabies per on et podia eixir.

Els 27 ja van ser una altra història. Els vam rebre amb l'alegria de qui espera un canvi i un oblit de moltes coses. Sabíem que no hi havia problema de tenir-los perquè el número ens encantava i sonava bé! Ens feia sentir dinàmiques i del nostre temps. Ara, després de molts mesos i veient que ja s'acaben, puc dir que no han defraudat. Han sigut temps de molts canvis d'intensitat variable, de començar a estar smartphonetitzades, d'indignar-nos a estones i de desenvolupar una personalitat bipolar ocasional acompanyada de bones dosis de xocolata i anècdotes diverses.

I ara, per a no divagar més, trauré el tema de què realment volia parlar: l'inevitable canvi de número. A diferència dels anys anteriors, aquest hem optat per ometre que el canvi s'apropa i que els 28 ja ens estan esperant. Potser és un senyal i ho ometem perquè serà l'any d'ometre tot el que no ens agrade. O simplement passa que som completament conscients que no tenim ni idea de què ens esperarà en aquesta nova edat, perquè a la vida mai se sap: un dia les coses són de color roig, al dia següent resulta que tot és verd; a l'altre, blau; i a l’altre, lila. I d'aquesta manera rebrem el nou número, com qui no l'espera per a sopar.