Adaptar-se o adaptar-se, no hi ha més

Diuen que la vida és cíclica, que després d'una fase bona en ve una de dolenta i després d'una de dolenta, una de millor. El que passa és que quan estàs en una època bona interiorment demanes que mai no acabe i et planteges que potser la teoria que la vida és cíclica no és certa, que és una simple llegenda, o que potser tu eres l'excepció que confirma la regla.

Siga com siga, potser aquesta teoria sols és aplicable quan treballes en publicitat, on la inestabilitat és una constant: un dia guanyes un client nou i tot és meravellós, i una setmana després en perds dos i hi ha crisi. Un dia estàs en un equip il·lusionada i contenta amb les teues campanyes i al dia següent es reestructura tot el departament i és igual que siga per una raó justificada o no, has d'adaptar-t’hi i tirar endavant.

I així va passant el temps, l'adaptació es converteix en un estil de vida i al final ja no et sorprèn res. I acabes mirant-ho tot a través d'un filtre d'escepticisme que impregna el teu dia a dia per a implicar-t’hi poc i somriure més.

De la simplicitat i el temps

Hi ha èpoques en què tot es complica i que per més que faces no hi ha manera d'endreçar res. Sempre he pensat que les coses haurien de ser més fàcils i, si no, més simples. Reduir-ho tot a la mínima expressió perquè ens despiste poc i així encertar més.

També he pensat que el temps s'hauria de poder guardar i, eixes hores mortes o d'avorriment, les hauríem de poder dipositar en un saquet i treure-les quan necessitem desesperadament més temps! Una l'altra opció seria que hi haguera tendes que vengueren hores a "un módico precio". O si no, alguna cosa molt més revolucionària: que nosaltres decidírem els minuts que tenen les nostres hores!

Finalment, vulguem o no, el temps passa de manera més ràpida o més lenta, sense que tinguem cap control sobre ell, i les coses de la vida s'endrecen o es desendrecen més. Així que sembla que l'únic que ens queda és o inventar una màquina del temps per a manipular-lo o deixar que l'atzar o el destí ens porten. Bon cap de setmana!

Publicitat Social també a la xarxa

Vull comentar dues campanyes socials que m'han cridat l'atenció aquest 2010, perquè considere que han fet un bon ús de les xarxes socials per a fer arribar de manera efectiva el seu missatge: "Pastillas contra el dolor ajeno", de Médicos Sin Fronteras, i "Ponte el pañuelo rosa", d'Ausonia.

Ambdues campanyes van crear una aplicació que va tenir molt bona acollida a Facebook. Van aprofitar, d'una banda, la possibilitat d'interactuar amb l'usuari a través de les aplicacions que van dissenyar, amb què van poder explicar de manera atractiva i senzilla el seu missatge i, d'altra, la ràpida viralització que es produeix a Facebook quan una aplicació té èxit. També cal comentar que l'ús d'aquesta plataforma social va ser molt adequat, perquè la segmentació que necessitaven aquestes dues campanyes era mínima: en el cas d'Ausonia, necessitava arribar a dones de qualsevol edat, i en el cas de MDF, arribar a tot tipus de població.

Finalment, m'agradaria remarcar que la idea creativa de la campanya de MSF em sembla brillant, i tant a l'aplicació com a la web s'explica molt bé què són les pastilles contra el dolor alié, on aconseguir-les i per què comprar-les. Pel que fa a la campanya d'Ausonia, vull destacar que considere molt encertat que una marca que ven compreses s'apropie del territori de la cura de la salut de la dona i faça campanyes de prevenció del càncer de pit, perquè és un tema que preocupa i afecta tot el seu públic objectiu. L'aplicació de Facebook va tenir un gran èxit i moltes dones es van posar el mocador rosa com a símbol de solidaritat i unió en un tema que té un gran nombre d'afectades.

Internet i l'ens públic: en construcció

L'arribada d'Internet ha suposat un canvi en la manera de comunicar-se i d'entendre les relacions tant entre les persones físiques com entre els ciutadans-consumidors i les diferents empreses privades i organismes públics. En el cas de l'administració pública, Internet suposa un nou canal que, si s’utilitza bé, pot servir per a informar millor i de manera més immediata la ciutadania i aprofundir en el coneixement de les opinions i preocupacions d'aquesta. Internet també ofereix a l'ens públic l'oportunitat de poder crear espais reals de diàleg amb la població amb què poder millorar el servei que dóna, perquè no ens oblidem que aquesta és la funció principal dels organismes públics: servir el ciutadà.

En un pla menys teòric i baixant a la realitat, considere que l'administració pública catalana ha fet un gran esforç per utilitzar Internet com una eina eficient per a informar els ciutadans. I aquest seria el primer pas: informar. El que considere que encara no s'ha aconseguit és crear, a través de la xarxa, espais reals d'interacció amb la població. I perquè això passe, d’una banda, l'administració ha de crear aquests espais, donar-los a conèixer i estar disposada a escoltar la ciutadania i respondre-li i, de l’altra, la població ha de tenir l'hàbit i la motivació d'usar Internet per a expressar la seua opinió en temes socials.

Un exemple de l'ús d’Internet per part de l'ens públic és el cas de la reforma de la Diagonal, encara que va ser un intent més bé fallit. L'Ajuntament de Barcelona va utilitzar la xarxa com a canal principal per a explicar les dues propostes de reforma i facilitar la participació ciutadana (els barcelonins podien votar tant de manera presencial com a través d'Internet). Deixant de banda el debat de si aquest referèndum era necessari o no, el problema va ser que el tema plantejat, la reforma, no era prioritari per a la ciutadania, i per això no quedava justificada la inversió en una cara aplicació informàtica que permetia votar a través d'Internet, d’una banda, ni la despesa en una costosa campanya publicitària en mitjans convencionals per a fer que els ciutadans anaren a aquesta web, de l’altra. El resultat va ser que tan sols van votar un 12% dels barcelonins, dels quals gairebé el 50% ho va fer a través d'Internet, i l'opció guanyadora va ser "cap dels dos projectes", el que expressava que alguna cosa passava entre la ciutadania. Si l'Ajuntament haguera habilitat espais de diàleg a la xarxa, hauria pogut saber de manera més ràpida i directa per què va ser aquesta l'opció majoritària.

L'Estrella que et vol conèixer

M'ha cridat l'atenció l'aplicació que ha fet Estrella Galicia per a Facebook perquè l'estètica atrau, és simpàtica, propera, t'envolta i et va conduint pel recorregut de la teua vida en xifres sense que te n'adones. I, realment, anar caminant als llocs, enviar correus electrònics o menjar xocolata no són fets destacats, però Estrella Galicia els fa especials en tenir en compte la repetició d'aquests actes quotidians durant tots els nostres anys de vida i traduir-los en xifres, xifres d'una magnitud que potser no esperàvem perquè mai no ens havíem parat a pensar-ho i que per això ens resulten tant cridaneres.

A nivell publicitari, crec que aquesta campanya és un bon exemple del que sempre es diu en aquest àmbit, que és que ens hem de centrar en conèixer el consumidor, escoltar-lo i dialogar-hi. Considere que aquesta marca ho intenta, s'esforça a iniciar una conversa amb el públic i començar una coneixença mútua, com ho mostra el seu claim "Creo que deberíamos conocernos". No és la típica campanya on sols parla la marca i es bombardeja el consumidor amb xifres i beneficis. Estrella Galicia vol aconseguir notorietat i visibilitat a escala nacional per arribar al públic de tot el país, com s'explica al Marketing News o al Anuncios, i crec que aquesta entrada en Facebook ha sigut un inici del camí molt encertat, ja que ha arribat a potencials consumidors de manera molt positiva i lúdica.

Per últim, i aprofitant que aquest post tracta d'una marca de cervesa, m'agradaria reivindicar un target oblidat per les marques cerveseres: les dones. La majoria de campanyes de publicitat tenen com a públic objectiu els homes, i això està justificat perquè hi ha estudis de mercat que argumenten amb estadístiques que aquests són els que majoritàriament consumeixen aquest producte. A les dones es destinen les campanyes de cerveses de baixa graduació o que no tenen alcohol. Com a consumidora, em sembla que el consum de cervesa per part de les dones no és tan alt com el dels homes, però tampoc no és tan residual per a ignorar-lo en les campanyes. Sé que el que plantege és una opinió personal, i no argumentada amb dades, però potser les marques de cervesa no estan atenent a un públic que, encara que no és tan ampli com el masculí, consumeix cervesa i és fidel a una marca perquè simplement li agrada el sabor i gaudeix fent-ho.

Crowdfunding: ara ja no hi ha excusa per a la creació

Sempre m'ha semblat complexa la relació entre la creació artística i la seua materialització. És per això que trobe molt interessant el concepte crowdfounding, que consisteix en la col·laboració econòmica de molts a petita escala a través d'Internet per a fer realitat projectes atractius. D'aquesta manera, qualsevol persona pot ser un "mecenes" amb una petita aportació monetària, i de la suma de molts es pot aconseguir el suport econòmic per a tirar endavant una obra que per altres camins no es podria dur a terme.

Un exemple de crowdfunding és la web Verkami, que resulta ser un punt de trobada entre persones amb projectes creatius i persones que volen i poden fer aportacions monetàries si el projecte els agrada. No es tracta d'invertir en art per a fer negoci, sinó de fer donacions perquè realment es creu en el projecte. El que obtenen les persones que donen és producte, serveis o experiències, però mai diners. La recompensa en aquest sentit és més simbòlica que material.

Verkami té la particularitat que cada autor té un límit de 40 dies per a exposar el seu projecte a la web i aconseguir el finançament que demana. Si en aquests 40 dies no ho ha aconseguit, l'autor no rep cap tipus de donació. Crida l'atenció aquesta limitació de temps, encara que supose que amb això el que es pretén és fomentar la rotació, evitar que els projectes que no agraden al públic s'estanquen en el temps i donar oportunitats a altres emprenedors artístics. Així la regla del joc és clara: o tot o res. Per això, hi ha dues coses que resulten de vital importància per al creador: d’una banda, oferir una recompensa atractiva per al potencial donant, i d’una altra, saber vendre molt bé el seu projecte i aprofitar totes les possibilitats que li ofereix Internet, i més en concret les xarxes socials, per a obtenir la màxima difusió i adhesió al seu projecte.

Altres exemples de crowdfunding els trobem a Kickstarter, primera web d'aquest tipus que es va llançar a Estats Units, i d'altres espanyoles com Lanzanos o Volanda. 

Així doncs, sembla que, amb totes aquestes possibilitats, els creadors amb ganes i motivació ja no tenen excusa per a no intentar fer realitat els seus projectes si són interessants, creuen en ells i saben fer-los arribar al públic.

Us deixe uns links per si voleu aprofundir una mica més en el tema.

El 'crowdfunding' llega a España ( El País)

‘Crowdfunding’, la microdonación en red ( La Vanguardia)

Creativos 2.0: ¿Qué es el Crowdfunding? ( Unblogenred.es)